No farem aquí de repetidors de les grans virtuts de Quentin Tarantino com director i/o guionista de cine. Ens fixarem en les musiques que escull per acompanyar les seves magnifiques histories i imatges.
A Reservoir Dogs comença el que serà la seva norma general: buscar tresors ocults dels anys 60 i dels 70. I també l'altra constant: a les B.S.O. hi intercala fragments de diàlegs del film. Destaca “Stuck In The Middle With You” de Stealers Wheel, que tots recordarem per l'escena de la tortura. Altres: "Little Green Bag" de the George Baker Selection, "Hooked on a Feeling" de Blue Swede, "I Gotcha" de Joe Tex, "Coconut" de Harry Nilsson. Molt, massa, curt.
El compactador de Pulp Fiction (1.994) son els sons de la musica surf: la guitarra de Dick Dale proporcionava el tema ("Misirlou") definitori, però,a mes es deixen sentir The Tornadoes, The Centurians, The Revels i The Lively Ones. Aquests uneixen un grapat eclèctic de cançons realment fabuloses. Maria McKee, a Al Green, als Statler Brothers, a Kool & the Band, a Urge Overkill (cantant una balada), a Ricky Nelson, a Dusty Springfield. A la edició collector hi afegeixen 4 bonus. Va contribuir a la revifalla del so surf de meitats dels 90. Segur que en escoltar "You never can tell" de Chuk Berry ens ve a la memòria el ball d'en Travolta i na Uma Thurman...
Jackie Brown (1.997) El paper de donar unitat al disc ho fa, aqui, el R&B dels 70: Bobby Womack, Brothers Johnson, Bill Withers, Minnie Ripperton. I the Delfonics, Randy Crawford i Bill Withers. La protagonista Pam Grier (veterana estrella dels films blaxplotation dels 70s) s'atreveix amb "Long Time Woman" i s'en surt. Les troballes son els instrumentals que ocupen els dos últims tracks que pertanyen a uns desconeguts The Vampire Sound Inc. i Elliot Easten's Tiki Gods
Amb Kill Bill, 1 (2.003) comença la dispersió: no es veu un fil conductor clar, - que s'intueix que hauria de ser la presencia d'artistes japonesos -, però la presencia de Nancy Sinatra amb "Bang Bang (My Baby Shot Me Down)", Charlie Feathers, la petarda "Don't let me be misunderstood" de Santa Esmeralda i les garatgeres japoneses The 5.6.7.8's salven el disc. La segona entrega de Kill Bill es massa dispersa pel meu gust.
Amb Death Proof (2.007) torna el nivell. Com diu a l'enganxina del cd: "featuring rare music from the 60s and the 70s". No cal afegir res mes que algun nom: cantants de soul com Joe Tex o Eddie Floyd, instrumentals d'Eddie Beram i Jack Nitzsche, i d'altres mes pop i rock com Dave, Dee,Dozy, Bitch & Tich, Smith o Pacific Gas & Electric. Molt gran!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada