Clash covers

The Clash es un dels meus grups predilectes. Una carrera no molt llarga, però molt intensa. Començant amb estil punk feréstec i salvatge evolucionen de pressa cap un rock banyat amb deixos reggae, ska, soul, funk, rap (llavors no en dèiem hip-hop), etc... Des de ben aviat van mostrar les seves influències amb les versions d'altri que incloïen en els seus discos.


Ja al 1er LP "The Clash" (1.977), hi trobem "Police & Thieves", un reggae de Junior Marvin (co-escrit amb Lee Perry) que, accelerant el tempo i amb uns arranjaments aparentment simples d'en Mick Jones, esdevé una de les joies del disc.





"Pressure Drop" va ser la cara B de "English Civil War", single del 2on LP a l'any 78. Un altre clàssic jamaicà revistat, aquest cop es de Toots & the Maytals. Punkerització!





Ja l'any 1.979 editen "Cost of Living" EP. L'encapçalava "I fought the law", un tema del cantautor country Sonny Curtis que ja havien revisat, amb èxit, l'any 1.966, els Bobby Fuller Four. Ells es basen en aquesta ultima, i la milloren.






Al doble "London Calling" (1.979) la 2na cançó, just desprès de la que dona títol aquest,el seu tercer treball, es "Brand New Cadillac". Un rock'a'billy accelerat de Vince Taylor. Respecten força l'original.






La peça que obre la 3ra cara del vinil es "Wrong 'Em boyo". La introducció de la mateixa es la ni mes ni menys que la tradicional "Stagger Lee" segons Lloyd Price i l'empalmen amb la peça de The Rulers... donant-li velocitat, aixó si.





Quasi al final del disc trobem "Revolution Rock", un altre reggae, molt respectuos amb l'original de Dany Ray & the Revolutionaries.






"Time is Tight" es un instrumental dels asos del soul Booker T & the MG's. Els Clash el feien servir per provar els instruments abans dels concert. Apareix per primera vegada a i mes tard al recopilatori "Black Market Clash", del 1.980.





Al mateix recopilatori escoltem "Armagideon Time" (i el seu dub "Justice Tonight/Kick it over"), que formaven part d'un single que va sortir desprès de "London Calling", encara que no pertanyien a l'LP. Mes reggae. L'original es de Willie Williams. Fidel.





Ja en el 4rt LP (Triple!)"Sandinista"(1.980)hi trobem "Police on my back", d'Eddy Grant & The Equals, a la qual donen nova energia.





I també s'atreveixen, amb resultats mes que dignes, amb "Junco Partner", un clàssic R&B de New Orleans que havia fet seu l'inmens Dr. John, al qual donen un tractament jamaicà. Us mostro, però, la versió d'en Louis Jordan!





Crec que no m'he deixat cap versió dels Clash. Que us sembla, amics?

Trio d'asos valencians

A la segona meitat dels 70 es va fabricar al sud de la nació, al País Valencià, una tercera via entre el rock -llavors progressiu o simfònic: la musica laietana n'era l' adaptació indígena - i la cançó d'autor propis de la època. La premsa va batejar l'invent com a rock mediterrani. El cert es una serie d'artistes, encapçalats per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Julio Bustamante -el trio d'asos- van acostar la cançó i el pop-rock afegint-li un regust mediterrani. Els varen seguir d'altres com Coto en Pel, Pantaix o Cuixa, però els tres primers van deixar com a llegat tres obres fonamentals:

Pep Laguarda es l'anima bessona valenciana de Pau Riba. L'any 1.977 va publicar "Brossa d'ahir", un mític LP que va gravar als mateixos estudis de Deia on en Riba havia gravat Licors un parell de mesos abans. Produït per l'ex-Soft Machine David Aellen, es tracta de 6 temes llargs amb aires folkies on escoltem guitarres, flautes i percussions, amb tranquilitat i bon rotllo. El disseny de la portada es deliciós i, fins i tot van gravar un vídeo casolà:

Remigi Palmero segueix en actiu: el 2.007 va publicar un àlbum acústic i el 1.987 "Provisions". Abans (1.979), però, ja en havia regalat amb els Bon Mati el seu debut "Humitat Relativa". Vinculat a la musica des de ben xicotet havia passat pels 5 Xics i acompanyat a Eduard Bort, va parir un disc màgic, tendre i mes mediterrani que cap altre, amb una portada també de deix valencià. En ell va col.laborar ja Bustamante i el seu germà, Tico Balanza.

Bustamante es el tercer del trio. Va conèixer al Remigi quan va gravar Humitat Relativa, ajudant lo i travant una bona amistat que els porta a la edició de "Cambrers" el 1.981. Van compartir el grup In Fraganti i desprès ha seguit la seva carrera tant en català com en espanyol. Es la columna central del rock valencià dels últims 30 anys. Ha publicat sempre com a Bustamante fins l' aparició d'un altre amb el mateix cognom... Es el mes elèctric dels 3 discos sense perdre aquell inconfusible aroma valenciano-mediterrani.

+ P.P.

Rhino -un de les nostres disqueres preferides- va editar l'any 1.993 una serie de 9 volums ( en LP o CD amb bonus) que va titular D.I.Y. (Do it yourself) i, d'aquests, en va dedicar 2 al PP britànic i 2 mes a l'americà, a mes d'altres que reflectien diverses escenes punk...

El primer d'ells, "Teenage kicks, UK Pop (1.976-1979)" s'enceta amb les restes del pub rock: el gran Nick Lowe, Wreckless Eric, Kursaal Flyers. I ho acompanyen amb l'explosió juvenil que es va produir al costat del naixement punk, sense ser-ho: Undertones ("Teenage Kicks"), The Motors.



La palma se l'enduen Eddie & the Hot Rods amb "Do anything you wanna do", els campions gays Tom Robinson Band amb "2-4-6-8 Motorway" i l'imparable "Top of the pops" de The Rezillos.



Falta l'Elvis Costello, pot ser?

El 2on volum, "Starry Eyes, UK Pop II (1.978-79)", es una mica mes fluix, al meu parer. Tot i això els Buzzcocks ("Even Fallen in love (with someone you shoudn't've?)"), The Undertones, XTC, Squeeze, (tres que repeteixen del primer volum) ajuden a mantenir el nivell.



Escoltaràs alguns menys coneguts: Bram Tchakosky, The Jags, The Records, The Searchers o Purple Heats.

A "Come out and Play, American Power Pop I (1.975-78)" queda ben palesa la formula de melodies clares amb guitarres energètiques.



Entre Pezband, Artful Dodger, Paleys Bros o Chris Stamey sobresurten els essencials The Nerves amb "Hanging on the telephone"(una versió d'aquest tema desprès farien famosos Blondie) o Chris Bell que tanca amb "I am the cosmos".

"Shake it up, American Powr Pop II (1.978-80)" es un pel mes brillant que l'anterior. Acaparen protagonisme the Romantics ("What I Like About You"), Shoes, 20/20 i The Beat, amb 2 temes cadascun d'ells.



Un plaer tornar a escoltar Pearl Harbour & the Explosions (la cantant llavors novia del Clash Paul Simonon), Holly & The Italians o The Plimsouls.

P.P.

El power pop resulta de l'encreuament de les melodies dels Beatles amb les guitarres cruixidores de The Who. Hi ha qui diu que l'estil neix en el moment que The Beatles publiquen el "Sgt. Peppers", es a dir, quan deixen volar la seva imaginació i experimentacio a l'estudi.



Llavors es el moment en que Raspberries o Badfinger surten per defensar les cançons pop de 3 minuts de durada, a tot estirar.



Estableixen les bases de l'estil, però no es fins la segona meitat dels 70s que bandes com Cheap Trick, the Knack, the Romantics i Dwight Twilley van gaudir de hits. Tanmateix, the Shoes, the Records, the Nerves o 20/20 es van quedar com a bandes de culte.

A "Power pop anthems" (EMI, 2.005) hi tenim una primera aproximació.

Son 48 temes en 2 cds, molts d'ells no genuïnament power pop, però si que hi son els iniciadors ( Raspberries, Big Star i Badfinger), la onada de finals dels 70s ( Cheap Trick, the Knack, the Records, the Rubinoos), aixi com grups que en son arrel (Easybeats, The Kinks) i practicants posteriors (Jellyfish) .



Delícies: Todd Rungren amb "I saw the light" o Nick Lowe amb "Cruel to be kind", per exemple

El 2.007, Zonophone, tambe pertanyent a EMI, treu "Burning Souds, 20 power kille Cuts". Rebusquen als sotans dels segells Emi i fan una panoràmica de l'any 74 al 96.

Obren els genials The Flamin' Groovies -2na època- amb "Shake Some Action" i tanquen The Rutles amb "Shangril - La". Enmig: The Barracudas, The babys, The Boyfriens o Dwight Twilley.

Finalment, a "The Roots of power pop" la independent Bomp Records es centra, amb 26 pastilles, en el període finals dels 70s i primers 80s. Molts grups foscos però també hi caben Shoes, 20/20, Nashville Ramblers, Zeros, Romantics o Plimsouls. Una meravella del segell del gran guru del power pop i del garatge Greg Shaw. Us heu fixat en la portades? Unanimitat estil pop!

Busca't la vida

El Punk Rock es tornar al rock & roll bàsic : acords de tres i una melodia simple, només que ho va fer més fort i més ràpid que qualsevol altra estil en el passat. Representa el mateix que el rock de garatge dels 60 mes l' herència dels Velvet Underground, The Stooges i els New York Dolls i es a mitjans dels anys 70 que es va convertir en el seu propi gènere.

Es trenca amb el passat immediat: a banda i banda de l'Atlàntic, les bandes de joves van començar a abandonar els excessos sonors que distingeix hard rock mainstream i despullen la música fins als seus elements essencials. No cal ser un gran instrumentista per fer musica. Es la filosofia fes-t'ho tu mateix (Do it yourself)

A Nova York, Ramones van ser els primer, a Londres, la primera va ser els Sex Pistols, invent del mànager Malcom Mclaren . Encara que les bandes tenien diferents sons - els Ramones eren més ràpids, mentre que els Pistols llançaven riffs més descuidats i més forts - l'acostament directe de les bandes va revolucionar la música al Regne Unit i els EUA. El Juliol del 1.976 the Ramones ja actuaven al R.U., deixant la seva petjada sobre les noves bandes britàniques

A Amèrica, el punk segueix sent una sensació underground, però al Regne Unit, va ser un fenomen a gran escala. Els Sex Pistols eren considerats com una greu amenaça per al benestar del govern i la monarquia -segur que la lletra de "Good Save the Queen", on la titllaven de faixista, no va entusiasmar a sa majestat-, però el més important, van ser la causa del naixament d'innombrables grups. Algunes de les bandes van seguir el disseny original dels Pistols, però molts van trobar el seu propi so, tant el pop atrevit dels Buzzcocks, com els experiments artístics de Wire i Joy Division .

Aviat la primera onada del punk es va dividir en post-punk (que va ser més experimental i artie que punk), New Wave (que era més orientat cap al pop), i el hardcore ( punk, encara més dur, més ràpid i més abrasiu).

Com totes les revolucions rock, el punk va ser impulsat per singles. Sens dubte que es van publicar genials LP's, però el vehicle essencial usat per la moguda punky va esser el single. En això es fixa l'excel.lent caixa de quatre discos de Rhino No, thanks! The '70s Punk Rebellion se centra en els senzills i presenta un treball d'introducció al genere quasi inmillorable. Els compiladors han pres la - encertada - decisió d'incloure proto-punks com New York Dolls, The Stooges, The Dictadors i Jonathan Richman -falten, per mi, els MC5-, i no ordenar estrictament cronològic els talls. Això beneficia el disc, ja que quests artistes es troben en el mateix esperit de les bandes que van inspirar. Una mica de tot trobem aquí: proto-punk, punk, post-punk, new wave i hardcore. Tot dels 70, això si.

Rhino també ha equilibrat el joc entre el punk americà i britànic, incloent tant els principis de hardcore punks dels Dead Kennedys i britànics supervivents del pub rock com Nick Lowe i Ian Dury en la mateixa mesura. Encara que hi ha una mica de diferència entre "Califòrnia Über Alles" i "Heart of the City", es mereixen ser presents ja que ambdós eren energia pura capturant l'esperit del punk, encara que de diferents maneres. Els grans britànics hi son: The Clash -que van evolucionar ampliant les seves mires primerenques de reagge al soul, ska , funk, rock'a'billy-, The Damned -encara en actiu, després de ser una de les icones dels gòtics-, The Jam -primer vehicle del genial Paul Weller-, The Stranglers...

I això és el que fa que No, Thanks! funcioni tan bé, que il.lustra la forma tant diversa que el punk i la new wave eren a finals dels 70, però fa especial èmfasi en l'aventura i l'emoció, el que significa fins i tot bandes arties com Pere Ubu i The Suicide enteses com pur rock & roll.

Els grans absents son els Sex Pistols, John Lydon ja els va negar el permís. Tampoc hi son el seu projecte posterior, els post-punk P.I.L. A les notes de la caixa es diu que millor que aquesta es fer-se amb el 1er dels Pistols

Joies d'aquesta caixa. Hi ha tres singles rars : "Little Johnny Jewel" de The Television , "Hey Joe" de Patti Smith, - els 2 singles previs als seus 1ers albums, no inclosos en aquests- a més d'una primera versió única de The Pretenders," The Wait ". O la versió single del "Shot By Your sides" de the Magazine, diferent a la inclosa a l'album. O...



L'extint segell Zonophone (EMI) va publicar 2 compilacions que repassaven la vessant britànica del moviment, amb "bales" publicades a les etiquetes que ara formen part d'EMI: a banda de la casa mare, Virgin o United Artists, entre d'altres.



El primer d'ells, Happening Alive and Nasty: the EMI Punk Singles Collection, aplega 20 cares a de singles de Buzzcocks, Generation X, Penetration o The Vibrators. Reflexa aquell punk primari (burro, en diria un bon amic).


A Nervous Tension the EMI Post-Punk Singles Collection repeteixen Skids, The Stranglers o Wire (amb altres peces ), però apareixen apostes molt mes interessants, atrevides, imaginatives i diverses: XTC, P.I.L.- el projecte post Pistols de John Lydon-, Magazine -de l'ex-Buzzcocks Howard Devoto-, Gang of Four o The Rich Kids -d'un altre ex-Pistols, Glenn Matlock-. I més.

Prohibit el micro!

En l'actualitat no es gaire frequent que un tema instrumental arribi a les llistes d'èxits. Temps enrere no va ser així: sovintejaven instrumentals als xarts americans (i a Europa). Rhino va editar l'any 94 una serie de 5 cd batejada com "Rock instrumental classics" que un any desprès va unirlos i reeditarlos com a caixa. És una retrospectiva completa i meravellosament entretinguda dels anys daurats del rock instrumental: 50s, 60s, (i menys daurats) 70s.

"Rock instrumental classics. Volume 1 : the Fifties". Aquesta primera antologia mostra com els principis del r'a'r va sorgir a través de la unió de elements musicals aparentment dispars: big bands de jazz i blues poderós, també hi havia trossos de rockabilly, pop i el country, tot reelaborat i presentat amb poques o cap paraula.





Des de riffs de guitarra Duane Eddy i el sorollós Link Wray - avi dels riffs heavys- a les línies de saxo de Lee Allen, l' òrgan distorsionat de Dave "Baby" Cortez i el boogie swing de Ernie Fields. Les limitacions tècniques i d'equipament se supleixen per una desbordant imaginació.

"Rock instrumental classics. Volume 2 : the Sixties". Als 60s el nivell continua molt amunt pero als instros els costa mes ja accedir al billboard i ja no s'innova tant. Al disc hi ha tarifa de jazz amb pianista Ray Bryant, quelcom de boogie amb Lonnie Mack, i comença a treure el cap el surf amb The Ventures (que esdevindran superestrelles).





"Apache" -fet a casa, des de Dinamarca- de Jorge Ingmann, "(Ghost) Riders in the Sky" dels The Ramroads o els mes punkers The Rebels o Johnny & the Hurricanes son, pel meu gust, el mes destacat.

"Rock instrumental classics. Volume 3 : the Seventies". Sens dubte, el volumen mes fluix dels cinc. Arriben el funk (B.T. Express) , el disco ( Brass Construction) i tendencies fusioon (Earth, Wind & Fire).





Hi ha lloc encara per a marevelles com la potent versió que King Curtis & the Knightpins fan del "Whole lotta Love", el calentissim "Jungle fever" de The Chakachas o els rocks de Rhinoceros i Edgar Winter Group que tanquen el volum.

"Rock instrumental classics. Volume 4 : Soul". El nivell torna a pujar en aquest volum dedicat a la musica d'arrel R&B. Qui modula l'estil son, sens dubte Booker T & the MG's, que fan 4 aparicions al disc.





Apareixen Mar-Keys ("Last Night"), Bar-kays ("Soul Finger"), -de nou- King Curtis ("Soul Twist") i els mes foscos Alvin Cash & the Crawlers. La quota llatina es ben defensada per Ray Barreto ("El Watusi") i El chicano ("Viva Tirado"), desprès força samplejats pel hip hop latino ("La Raza").

"Rock instrumental classics. Volume 5 : Surf". I l'ultim volum de la serie manté el nivell amb aquesta perfecta introducció al mon del surf instrumental. El pare del moviment, Dick Dale, hi es present, així com tots els populars: Chantays, Surfaris, Belairs, Ventures.





Hi trobareu tots els temes que escoltareu versionats per qualssevol combo surfero d'arreu del mon: "Pipeline", "Wipe Out", "Mr. Moto"," Misirlou", "Surfer's Stomp"... A l'aigua, doncs!.

Rock del Sud

Quina es la traducció escaient per a Southern Rock? En espanyol en diuen "rock sureño", i en frances, "rock sudiste". I en indigena? Rock del Sud? En tot cas es la múscia que es van inventar els rednecks dels estats del sud dels EE.UU a finals dels 60, i primers 70. Van beure, per un cantó, del heavy blues rock de finals dels 60, així com, per l'altra, del country i les músiques d'arrel, creant una peculiar fusó. I van triomfar: al llarg dels 70s les bandes de rock del sud van regnar en el hard rock americà.

La primera gran banda es The Allman Brothers Band, que van apropar les tendències d'improvisació i la sonoritat dels Cream i els Grateful Dead al rock i al blues. Els van seguir poc després Lynyrd Skynyrd, mes pesats i mes forts, establint el model pels continuadors de l'estil. Skynyrd tenien 3 guitarristes, de manera que, naturalment, es lliuraven a llargues jams. Les bandes sucessores no tenien sovint un compositor de la talla de Ronnie Van Zant, però van ser capaços de reproduir els hard boogies del grup i les seves extenses jams.

Els Dixie Dregs, com a mostra, van desenvolupar la improvisació. Tot i aixó, el so dominanat va ser la fusió de diversos gèneres sota profundes arrels marcada per Lynyrd. L'estil es va quasi extingir en els anys 80s, després que Molly Hatchet, Marshall Tucker Band i 38 Special experimentessin enormes exits AOR, però l'esperit de la música va viure en els anys 90s en bandes com els Black Crowes i Widespread Panic, i ara persisteix en artistes com Drive by Truckers o Gov't Mule.

Per entrar-hi no hi ha res com Southern Rock Gold (Hip-O, 2.005) que, amb 36 peces presenta un veritable "qui és qui" de l'estil: Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers amb els seus clàssics "Sweet Home Alabama", "Freebird", "Ramblin 'Man" i "Whipping Post" i, a mes, cada gran banda (com Marshall Tucker Band, Outlaws, Charlie Daniels Band i Molly Hatchet) que defineix el moviment. No obstant això, també inclou alguns de segona generació com The Geòrgia Satellites, The Kentucky Headhunters i Steve Earle, dels anys vuitanta. I encara hi queda lloc per a Cowboy o Arc Angels, molt menys coneguts. Ja ho veieu: 2cd exprimits al limit.

Hotels, Motels and Road Shows es una recopilació (en 2LP, 13 temes) que va publicar Capricorn l'any 1.978. Aquesta companyia, amb seu a Macon, Georgia, va ser la capdavantera del rock del sud amb Allman Brothers al front, però també incloent The Marshall Tucker Band, Elvin Bishop (present aquí amb "Travelin' Shoes"), Wet Willie... El doble vinil es tracta d'un recull de temes en directe gravats entre l'any 1.973 i el 1.978 per artistes de la companyia. A mes dels ara esmentats, hi podeu tastar, per citarne alguns, a Grinderswitch, Dixie Dregs, Sea Level o Stillwater.

Negre (i blanc)

Es molt mes comú parlar de la influencia de la musica negra sobre el rock que l'inrevés. S'ignora amb frecuència, que els musics de raça negra escoltaven rock. Així doncs, la realitat es tota una altra: les influències es creuen, tornen, s'entrecreuen,...

A Blues and Soul Power: Funky R&B & Rockin' Soul Crossovers 1964-1972 (Warner UK, 2.004) els autors de la compilació demostren que els progressos artístics de Bob Dylan, Beatles o Rolling de mitjans dels 60s no varen passar despercebuts per la comunitat blues ( Buddy Guy, Ottis Rush, John Hammond) i soul (Ted Taylor, Roy Sharpe, Don Covay).







I per corroborar-ho res millor que les adaptacions que Salomon Burke fa del "Maggie's Farm" de Bob Dylan, l'Aretha Franklin del "The weight" de The Band, Wilson Picket del "Born to be wild" de Steppenwolf o King Kurtis & the Knightpins fa del "Whola Lotta Love" de Led Zeppelin. I quines adaptacions!!

La gent de la revista britànica Mojo acompanya el numero d'aquest mes de maig un cd titulat Heavy Soul, amb la mateixa estètica que el disc que va treure Paul Weller l'any 97. Guitarres esmolades endureixen el funk. "Com a hippis negres la radio i la industria discografica no sabien que fer amb nosaltres perquè érem basicament massa blancs pels negrates i massa negres pels blanquets". George Clinton (els seus Funkadelic hi son presents) dixit.





Poca cosa queda per afegir. A banda de Curtis Mayfield i Aaron Neville, la resta son rarament coneguts: Marion Black, Soul President, Sidney Pinchback... Un 10 per a Betty Davis i "If I'm Luck i Might get picket up", el primer tema. A corre cap al kiosk, encara el trobareu.

Fins ara hem parlat de blancs i negres. Tanmateix la comunitat hispana també tenia coses a dir. A From Burbank to the Bay Area: Barrio Breaks, East Bay Grease, Folk Funk & More from the Vaults of Atlantic, Reprise & Warner Bros. Records 1967-1975 (Warner UK, 2.005) el poti poti es fenomenal. En el viatge de L.A a Frisco hi sumem al soul, al funk i al rock influències no nomès llatines (Malo, on milita el germà petit de Carlos Santana, Jorge), si no tambè aires jazzies ( Show of Hands) i folkies (Maria Maldaur, Kenny Rankin) que donen com a resultat un tot sorprenentment cohesionat, encara que divers: autentic american melting-pot.





Organs (Hammer, Bamboo, Seatrain), percussions i vents (Tower of Power, Coldblood) arreu. El meu tema preferit: la versió del "Hold On I'm a Comin'" de Sam & Dave que fa Fred Ramirez, 100% Latin Soul.

Funk, funk, funk

Era/es la més bèstia forma de R&B, també menys estructurat, sovint estenent-se en llargues jams. Com a tal, originalment atreia només audiències mes hardcore R&B. El groove era l'element musical més important del funk: tots els instruments del conjunt sonaven l'un a sobre de l'altre per crear-lo, i el repetien moltes vegades. Les línies de baix -elèctric- profundes sovint servien de coixí als acords de guitarres i als vents que marcaven els riffs principals. A diferència de gairebé totes les formes de R&B que havien vingut abans d'això, el funk no es limitava al format senzill de 45 rpm i l'estructura de cançó de vers/cor clàssica. En essència, el funk tenia en compte més llibertat i improvisació, i era similar al que estava passant al mateix temps en roc-blues, psychedelia i roc dur (de fet, Jimi Hendrix era una inspiració essencial per a solistes de guitarres de funk).

Les arrels del funk les crea James Brown, obrint via especialment amb "Papa's Got a Brand New Bag" (1965) i "Cold Sweat" (1967). Sly & the Family Stone, que començava com una banda soul influïda per roc i psychedelia, es convertia un equip de funk de ple dret amb la "Stand!" de 1969!. Tanmateix, el disc que oficialment conduïa en l'era de funk era de James Brown "Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine", i seguia amb més discs sobre el curs de 1970 amb lletres que moltes vegades eren eslògans. El tercer artista de la trinitat sagrada def funk es George Clinton: Parliament i Funkadelic -els seus equips- feien del funk la definitiva música de festa, no nomes amb humor, tambè amb excés: conjunts enormes de músics i ballarins omplien l'escenari. Gràcies ells, el funk esdevé l'estil central del R&B durant els anys 70. Resumint (i simplificant, ja ho sé): R&B => Soul => Funk

Per on començar? Amb pressupost baix: Funk Gold (Hip-O-Universal, 2.005) un doble cd amb 30 temes. Hi trobareu el "Sex Machine" i altres de James Brown, a mes de protegits seus com The J.B.'s i Lynn Collins. Parlamient, The Meters i Rick James... El defecte es que en la seva majoria son les versions editades dels singles. I hem dit que el funk es caracteritza per les seves jams hipnòtiques...

Llavors haurem rascarnos la butxaca i anar a la caixa de 4cd The Funk Box (Hip-O-Universal, 2.000) on trobarem fins a 55 cançons. Algunes d'elles es sobreposen amb l'anterior: "Express Yourself" de Charles Wright, "Outa-Space" de Billy Preston o "Get the Funk Out Ma Face" de The Brothers Johnson. Tots els que hem anomenat abans tambè hi son. Alguns apareixen amb altres temes: Jermaine Jackson, Kool & the Gang o Marvin Gaye. Aquí, cadascun dura 6, 7 o 8 minuts -jams, que deiem!-, per no parar de moure's.

Desprès d'aconseguir la discografia selecta dels tres grans voldràs saber mes. Aixó es el que pots aconseguir amb Funk Drops. Breaks Nuggets & Rarities from the Vaults of Atlantic Atco Reprise & Warner Bros. 1968-1974 ( Warner UK, 2.001). Els compiladors regiren pels soterranis de la corporació Warner i ens descobreixen The Fabulous Counts, The Gaturs o Houseguests o obscuritats de Earth, Wind & Fire o Donny Hathaway, molts d'ells instrumentals. La cosa va funcionar i varen seguir amb els volums 2 i 3, els anys 2.002 i 2.004.

Tant va funcionar que els germans de grup empresarial, Rhino, a l'altre costat de l'oceà, van eixemplar el concepte amb What It Is: Funky Soul and Rare Grooves from the Vaults of Atlantic Atco & Warner Bros. (Rhino, 2.006). Ara son 91 exemples (en 4 cds) de funk trepidant, molts d'ells instrumentals, rescatats de les caixes de cintes polsoses de la Warner, que te el control, a hores d'ara, d'una munió de segells i subsegells: Reprise, Atlantic, Loma, Cotillon, Atco,... La caixa, de cartró, imitant el format d'una caixa de puros, te un llibret farcit de dades i imatges. Trobem produccions de Sly Stone ( 6ix i Stanga), Curtis Mayfield (Baby Huey & the Baby Sisters), rareses de la reina del Soul Aretha Franklin o pseudonims (Rhine Oaks) de The Meters. Aquests, els coneguts. Imagina't el que no coneixes...una meravella, vaja!

B.S.O.: Quentin Tarantino

No farem aquí de repetidors de les grans virtuts de Quentin Tarantino com director i/o guionista de cine. Ens fixarem en les musiques que escull per acompanyar les seves magnifiques histories i imatges.

A Reservoir Dogs comença el que serà la seva norma general: buscar tresors ocults dels anys 60 i dels 70. I també l'altra constant: a les B.S.O. hi intercala fragments de diàlegs del film. Destaca “Stuck In The Middle With You” de Stealers Wheel, que tots recordarem per l'escena de la tortura. Altres: "Little Green Bag" de the George Baker Selection, "Hooked on a Feeling" de Blue Swede, "I Gotcha" de Joe Tex, "Coconut" de Harry Nilsson. Molt, massa, curt.

El compactador de Pulp Fiction (1.994) son els sons de la musica surf: la guitarra de Dick Dale proporcionava el tema ("Misirlou") definitori, però,a mes es deixen sentir The Tornadoes, The Centurians, The Revels i The Lively Ones. Aquests uneixen un grapat eclèctic de cançons realment fabuloses. Maria McKee, a Al Green, als Statler Brothers, a Kool & the Band, a Urge Overkill (cantant una balada), a Ricky Nelson, a Dusty Springfield. A la edició collector hi afegeixen 4 bonus. Va contribuir a la revifalla del so surf de meitats dels 90. Segur que en escoltar "You never can tell" de Chuk Berry ens ve a la memòria el ball d'en Travolta i na Uma Thurman...

Jackie Brown (1.997) El paper de donar unitat al disc ho fa, aqui, el R&B dels 70: Bobby Womack, Brothers Johnson, Bill Withers, Minnie Ripperton. I the Delfonics, Randy Crawford i Bill Withers. La protagonista Pam Grier (veterana estrella dels films blaxplotation dels 70s) s'atreveix amb "Long Time Woman" i s'en surt. Les troballes son els instrumentals que ocupen els dos últims tracks que pertanyen a uns desconeguts The Vampire Sound Inc. i Elliot Easten's Tiki Gods

Amb Kill Bill, 1 (2.003) comença la dispersió: no es veu un fil conductor clar, - que s'intueix que hauria de ser la presencia d'artistes japonesos -, però la presencia de Nancy Sinatra amb "Bang Bang (My Baby Shot Me Down)", Charlie Feathers, la petarda "Don't let me be misunderstood" de Santa Esmeralda i les garatgeres japoneses The 5.6.7.8's salven el disc. La segona entrega de Kill Bill es massa dispersa pel meu gust.

Amb Death Proof (2.007) torna el nivell. Com diu a l'enganxina del cd: "featuring rare music from the 60s and the 70s". No cal afegir res mes que algun nom: cantants de soul com Joe Tex o Eddie Floyd, instrumentals d'Eddie Beram i Jack Nitzsche, i d'altres mes pop i rock com Dave, Dee,Dozy, Bitch & Tich, Smith o Pacific Gas & Electric. Molt gran!