B.S.O.: Lousiana

Lousiana, amb New Orleans de capital, es una de les zones que mes ha representat per la musica popular d'Estats Units: d'entrada es on va néixer el jazz, d'on s'han escindit totes els altres estils. També es un dels focus principals del r&b i del funk, a banda dels propis cajun - musica que ve de la tradició de la comunitat acadiana, provinent del Quebec, que es va instal·lar a Lousiana a finals dels egle XVIII- i zydeco - dels negres criolls "creole" descendents dels esclaus-.

The Big Easy ("Mi querido detective", 1.987) es un thriller de polis corruptes amb notes de comèdia protagonitzat per Dennis Quaid i Ellen Barkin. A part d'alguna tòrrida escena de llit, te una interessant banda sonora que ens permet entrar en el mon de la musica de New Orleans, i en els estils cajun i zydeco propis de la zona. Si bé no ho va fer per la música de Louisiana el que la pel·lícula The Harder They Come va fer pel reggae, la banda sonora és una introducció molt bona a les àmplies delícies musicals de la regió .

Comença amb la icònica "Iko iko" de The Dixie Cups i de seguida un altre clàssic: "Tipitina" del Professor Longhair, autentic new orleans r&b.

Dewey Balfa (que apareix en l'escena del porxo -que us acompanyo aquí sota- interpretant una peça que no apareix a la BSO, com d'altres) és al passat rural -acordió diatònic i violi- de música Cajun el mateix que Zachary Richard i Terrance Simiensón a la seva actual branca mes rockera.

Buckwheat Zydeco - pel zydeco- i Beausoleil -pel Cajun- representen una síntesi intel.ligent del vell, l'arrel, i el nou, diverses influencies pop-rock.

Zachary Richard i Terrance Simien, Buckwheat Zydeco i Beausoleil, tots ells hi son presents. Peró, a mes tenim The Wild Tchoupitoulas amb "Hey Hey (Indians Comin')". Es com una mena de supergrup que inclou The Neville Bros. i altres grans locals, conduits per l'inmens productor Allen Toussaint.

I, per anar acabant, The Neville Bros., es a dir, els antics The Meters acompanyant a Aaron Neville en la seva balada "Tell it like it is", demolidora.

Nomes falta en Dr. John i ja hi seriem tots! Quina festa!

B.S.O: Deluxe Edition

La editora Hip-O Records, pertanyent a Universal, va reeditar l'any 2.004 3 bso totèmiques en format Deluxe, ço es, en digipack, disseny acurat, incloent un llibret amb fotos inèdites i nous assaigs d'experts i afegint un 2on disc. Rock, Soul i Reggae : la nostra bso.

Easy Rider. La peli va de Harleys, carretera i llibertat. El 1er disc es l'original, que contrasta artistes prou coneguts (The Byrds, Jimi Hendrix) amb els temes relativament poc escoltats dels psicodèlics menys coneguts (Holy Modal Rounders i "If You Want to Be a Bird," Fraternity of Man i "Your say Bogart Me", o Electric Prunes i "Kyrie Eleison") amb l'èxit de Steppenwolf "Born to Be Wild". També es beneficia de dues bones actuacions de Roger McGuinn, un cover de Bob Dylan de "It's Alright Ma (I'm Only Bleeding)" i "Ballad of Easy Rider".



El 2on disc,"Something in the air, 1.967 to 1.969", pretén reflectir el que sonava a la ràdio aquells anys: és un assortiment més convencional de rock clàssic de l'era psicodèlica, incloent la seva part de grans èxits: els Electric Prunes amb "I Had Too Much to Dream (Last Night)", Jefferson Airplane amb "White Rabbit", els Who i "I can see for miles", The Rascals amb "Groovin'", Procol Harum i " A Whiter Shade of Pale ", el "The Time Has Come Today " dels Chambers Brothers, Youngbloods i "Get Together", i Tunderclap Newman amb el brillant "Something in the air". També té versió de The Band de "The weight", que si bé utilitzat en la pel.lícula no podia ser inclosa a la banda sonora original de LP per raons contractuals (un cover de la cançó de Smith va ser utilitzat en el seu lloc). I encara hi ha lloc per a Flying Burrito Brothers, Richie Havens i Sir Douglas Quintet.

The Big Chill. Comèdia romàntica. A la portada ja ho diu "Music from and inspired by": mitjançant la combinació de les deu cançons de la banda sonora original amb tots menys una del 2on volum (The Big Chill: More Songs), tres cançons instrumentals de la pel.lícula, i -ja en el 2on disc, Bigger Chill, Music of a generation- 15 de soul i rock clàssic dels anys 60 logren una gran col.lecció d'oldies: 38.



Motown s'endú el tros més gran del pastís amb 14 de les pistes procedents dels arxius de la companyia. Però en realitat no dominen: hi ha un munt d'altres coses, incloent grans èxits de The Rascals, Aretha Franklin, Percy Sledge, Creedence Clearwater Revival, els Beach Boys, Spencer Davis Group, Lesley Gore, The Mamas & the papas, Wayne Fontana & Mindbenders, James Brown, i The Zombies.

The Harder They Come, en la seva versió original era alhora un àlbum de reggae i una banda sonora que van esdevenir clàssics. El 1er disc es la primigènia bso: a banda de Jimmy Cliff -prota de la peli, una mena de Robin Hood del Kingston modern-, que domina, hi trobem Scotty i The Slickers. El material addicional en el segon disc (titulat "Reggae Hit the town: crucial reggae 1.968-1.972"),en part es d'artistes que han contribuït també a la banda sonora, Jimmy Cliff, Maytals, Desmond Dekker i The Melodians. Després, però, hi ha un munt de cançons d'artistes que no participen en la banda sonora en absolut, com The Unique, Dave & Ansel Collins, Johnny Nash i Eric Donaldson. Destaquen, per exemple, Desmond Dekker ("Israelites"), Johnny Nash ("I can see cleary now"), l'instrumental "Double Barrel" i Jimmy Cliff amb "Wonderful World, Beautiful People". S'inclouen assaigs pel director Perry Henzel, el cap de Island Records Chris Blackwell i Paul Simonon dels The Clash.

B.S.O.: Quentin Tarantino

No farem aquí de repetidors de les grans virtuts de Quentin Tarantino com director i/o guionista de cine. Ens fixarem en les musiques que escull per acompanyar les seves magnifiques histories i imatges.

A Reservoir Dogs comença el que serà la seva norma general: buscar tresors ocults dels anys 60 i dels 70. I també l'altra constant: a les B.S.O. hi intercala fragments de diàlegs del film. Destaca “Stuck In The Middle With You” de Stealers Wheel, que tots recordarem per l'escena de la tortura. Altres: "Little Green Bag" de the George Baker Selection, "Hooked on a Feeling" de Blue Swede, "I Gotcha" de Joe Tex, "Coconut" de Harry Nilsson. Molt, massa, curt.

El compactador de Pulp Fiction (1.994) son els sons de la musica surf: la guitarra de Dick Dale proporcionava el tema ("Misirlou") definitori, però,a mes es deixen sentir The Tornadoes, The Centurians, The Revels i The Lively Ones. Aquests uneixen un grapat eclèctic de cançons realment fabuloses. Maria McKee, a Al Green, als Statler Brothers, a Kool & the Band, a Urge Overkill (cantant una balada), a Ricky Nelson, a Dusty Springfield. A la edició collector hi afegeixen 4 bonus. Va contribuir a la revifalla del so surf de meitats dels 90. Segur que en escoltar "You never can tell" de Chuk Berry ens ve a la memòria el ball d'en Travolta i na Uma Thurman...

Jackie Brown (1.997) El paper de donar unitat al disc ho fa, aqui, el R&B dels 70: Bobby Womack, Brothers Johnson, Bill Withers, Minnie Ripperton. I the Delfonics, Randy Crawford i Bill Withers. La protagonista Pam Grier (veterana estrella dels films blaxplotation dels 70s) s'atreveix amb "Long Time Woman" i s'en surt. Les troballes son els instrumentals que ocupen els dos últims tracks que pertanyen a uns desconeguts The Vampire Sound Inc. i Elliot Easten's Tiki Gods

Amb Kill Bill, 1 (2.003) comença la dispersió: no es veu un fil conductor clar, - que s'intueix que hauria de ser la presencia d'artistes japonesos -, però la presencia de Nancy Sinatra amb "Bang Bang (My Baby Shot Me Down)", Charlie Feathers, la petarda "Don't let me be misunderstood" de Santa Esmeralda i les garatgeres japoneses The 5.6.7.8's salven el disc. La segona entrega de Kill Bill es massa dispersa pel meu gust.

Amb Death Proof (2.007) torna el nivell. Com diu a l'enganxina del cd: "featuring rare music from the 60s and the 70s". No cal afegir res mes que algun nom: cantants de soul com Joe Tex o Eddie Floyd, instrumentals d'Eddie Beram i Jack Nitzsche, i d'altres mes pop i rock com Dave, Dee,Dozy, Bitch & Tich, Smith o Pacific Gas & Electric. Molt gran!