Fa ja uns quants mesos -massa- que no faig cap entrada al bloc: ja sabeu, feina, vacances, política,...(amb tot, no tinc escusa), però els artistes que m'agraden segueixen treballant dur. Sense descans. Faré una mica de repàs.
Un d'ells es Very Pomelo.Un grup que es realment inclassificable: hi ha rockabilly, rock, rumba, gotes de jazz i folk. Amb un bon amic els varem veure en directe a l'Altaveu de Sant Boi fa uns dies: frescos i potents, recorden a estones als Rolling mes psicodèlics, a estones a Kustonica, a Tom Waits... vaja, tot bones sensacions.
L'any passat van fer un primer disc ("Figaro, figaro" que ja el varem comentar com de lo milloret del 2.010) i aquest any presenten "Xurrac Asclat", un recull de 14 temes dels mes de 30 que van gravar: una mostra de la hiperactivitat del lider , Xarim Aresté. Que, per cert, va actuar amb els Sopa de Cabra en aquesta ultima reunió, com a guitarrista contractat. Aquí en teniu una mostra:
Uns altres que segueixen fen feina: El Belda i el Conjunt Badabadoc. Molta feina: ja ho veureu. I bona feina!. Ja varem deixar constància fa uns mesos de la publicació d'un single, i ara d'una de les seves cançons, "Cims i Abismes" n'han fet ara aquest bonic videu:
I encara tenen temps d'organitzar els Aplecs Modernistes d'aquesta tardor: Osona (8-10), Vallesà (28 i 29 del 10) i del Segrià (4 i 5 del 11). En el primer d'ells presentaran un nou senzill: "Soc Així"/"Ie ie". I en el darrer podreu gaudir del nou projecte de l'Albert Gil (Brighton, Matamala...): Pista Lliure.
Al damunt de tot això han col.laborat en el "Preludi a l'Hiparxiologi", de David Esterri, basada en la obra "La Escala de la vida" del grandissim filosof català Francesc Pujols. Aquí els teniu en plena feina amb la Cobla Sant Jordi. Que us deia, un no parar!
Un dels preferits de la casa ha estat en crisi. Els Trons han perdut el guitarrista Marc Argenter, però el projecte tira endavant. Segueixen actuant, gravant i composant:
El canvi de formació, que ara integrarà un teclista, el podreu veure, el 7 octubre a Les Corts
I aixó es tot nois i noies. Prometo ser mes constant, a partir d'ara.
Presentarem un parell de propostes que tenen en comú el fet d'arriscar : buscar nous camins, nous sons.Recerca i desenvolupament aplicats a la musica. I els troben. I per tant son projectes interessants que els que busquen quelcom mes que un tema de 3 minuts amb tornada fàcil han de seguir ben de prop.
Comencem per Safanòria. Es un quartet barceloní format per Àgata Casas (Dijous Paella), Marc Serrats (Xerramequ Tiquis Miquis, Dijous Paella), Miquel Sospedra (Chop Suey, Le Petit Ramon...) i Eric Herrera (Belda i el Conjunt Badabadoc). Mes enllà de bones cançons -que les tenen- obren vies: influències diverses (mediterranies, dub, electrònica...) i moments de molt alta tensió.
Tenen editat un LP ("Safanòria", Propaganda pel Fet, 2.009) nomes en vinil -de color taronja, per suposat- que es d'aquells que es queda curt. Acaba i dius, en vull mes.
Aquí els teniu assaig ant amb els francesos Brian Damage, una coproducció del Mercat de Musica Viva de Vic i el BAM que varem poder gaudir el passat mes de setembre.
Tristament desapercebuts per la majoria de mitjans de comunicació i, malauradament, no actuen gaire!
Els altres arriscadors son Nisei. Es una banda de Vilassar de Mar que va néixer el 2.002 com a trio (Cristian Palleja guitarra i veu, Alfons Serra bateria i Edu Campos, baix), a qui el 2.007 se'ls va unir Marc Balfagón (guitarra), ja desprès d'editar el 1er disc a BCore (2.004, "More Light"). Aquesta es una mítica discogràfica barcelonina que edita - inicialment- grups que fan hardcore: Aina, Corn Flakes, Madee, Standstill, etc. Desprès, la musica publicada per Bcore evoluciona amb els grups: del harcore punk inicial s'obren a diverses influències.
Així, el 2on LP ("Continents", Bcore), editat el 2.007, suposa un gran pas endavant: sorprenen gratament amb el canvi d'idioma - ara les lletres son en català- i el gir instrumental cap al dub i altres musiques, escoltem trompetes i teclats, per exemple.
Un altre moment de l'aparició als concert de Radio 3 presentant "Continents"
Aquest disc ja no passa desapercebut i te bones -i merescudes- critiques, essent ben considerat tant per Rockdelux com per Enderroc. El podeu trobar en vinil: un altre punt en comú amb Safanoria.
A la segona meitat dels 70 es va fabricar al sud de la nació, al País Valencià, una tercera via entre el rock -llavors progressiu o simfònic: la musica laietana n'era l' adaptació indígena - i la cançó d'autor propis de la època. La premsa va batejar l'invent com a rock mediterrani. El cert es una serie d'artistes, encapçalats per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Julio Bustamante -el trio d'asos- van acostar la cançó i el pop-rock afegint-li un regust mediterrani. Els varen seguir d'altres com Coto en Pel, Pantaix o Cuixa, però els tres primers van deixar com a llegat tres obres fonamentals:
Pep Laguarda es l'anima bessona valenciana de Pau Riba. L'any 1.977 va publicar "Brossa d'ahir", un mític LP que va gravar als mateixos estudis de Deia on en Riba havia gravat Licors un parell de mesos abans. Produït per l'ex-Soft Machine David Aellen, es tracta de 6 temes llargs amb aires folkies on escoltem guitarres, flautes i percussions, amb tranquilitat i bon rotllo. El disseny de la portada es deliciós i, fins i tot van gravar un vídeo casolà:
Remigi Palmero segueix en actiu: el 2.007 va publicar un àlbum acústic i el 1.987 "Provisions". Abans (1.979), però, ja en havia regalat amb els Bon Mati el seu debut "Humitat Relativa". Vinculat a la musica des de ben xicotet havia passat pels 5 Xics i acompanyat a Eduard Bort, va parir un disc màgic, tendre i mes mediterrani que cap altre, amb una portada també de deix valencià. En ell va col.laborar ja Bustamante i el seu germà, Tico Balanza.
Bustamante es el tercer del trio. Va conèixer al Remigi quan va gravar Humitat Relativa, ajudant lo i travant una bona amistat que els porta a la edició de "Cambrers" el 1.981. Van compartir el grup In Fraganti i desprès ha seguit la seva carrera tant en català com en espanyol. Es la columna central del rock valencià dels últims 30 anys. Ha publicat sempre com a Bustamante fins l' aparició d'un altre amb el mateix cognom... Es el mes elèctric dels 3 discos sense perdre aquell inconfusible aroma valenciano-mediterrani.
El rock radical basc va ser una etiqueta que va encabir un munt de grups del País Basc a mitjans dels 80. Eren grups d'estils diversos -punk, rock, ska, reggae - però surava de manera molt especial la influencia punk de The Clash, Ramones o Sex Pistols. Treballaven en petites discogràfiques independents -Soñua, Ouhika, Discos Suicidas- i el circuit de concerts es feia en gaztexes. Majoritariament les lletres eren en espanyol, però una bona part es van fer en euskera.
El moviment neix de la confluència de diversos factors: crisi econòmica -Altos Hornos de Vizcaya- que genera taxes d'atur del 26%, marginalitat (i consum de drogues) , presencia d'ETA i el Gal, el pla policial repressiu "Zona Especial Norte", etc... Els cantautors no podien fer de cap manera de portantveus de la situació, i l'esquerra abertzale (amb el diari Egin davant) acull els grups de RRB mes afins (Kortatu, Hertzainak,...) com a forma de relació amb la joventut basca i els converteixen en la seva bandera mediàtica, encara que molts altres (Eskorbuto, per exemple), no ho accepten. Entre mols altres "anti", eren anti-nacionalistes.
Alguns dels protagonistes de la moguda:
Barricada, d'Iruña (1.982), encapçalats per Enrique Villareal, el Drogas, han venut mes d'1 mil.lió de discos, i segueixen en actiu amb el seu rock dur i radical. Han publicat una vintena de discos, com el brillant "Rojo" (1.988)
Cicatriz (1.983-1.994) : els 4 membres que van crear el grup el 1.983 a Gasteiz -en un centre de desintoxicació- estan morts por causa de les drogues o el sida. Directes incendiaris. El grup es va dissoldre definitiv ment el 1.996. Van gravar "Inadaptados" (1.986), disc de culte del punk espanyol.
Eskorbuto (1.980-1.999) . Els anti-tot. Eren de Santurtzi i del seu 2on disc, "Ani-todo"(1.986), molts diuen que es el millor de punk en espanyol. Dos dels membres originals traspassats per la heroïna. Autors de la famosa "Mucha policía poca diversión".
Hertzainak (1.981-1.993), també de Vitoria. Van començar versionant els The Clash. I van incorporar el reggae i l'ska al seu repertori de punk-rock, amb un fort compromís polític amb l'alliberament del seu país.
Kortatu (1.984-1.988). El nom del grup d'Irun es en homenatge a un mugalari, mostra de la ideologia de la banda. Els Mugururza varen començar en castellà (a "Kortatu", el seu 1er LP nomes hi ha 2 en basc: "Sarri, Sarri", n'es una ) i es van euskaldunitzar progressivament, essent el seu ultim disc completament en euskera ("Kolpez Kolpe" (1.987)). «Nicaragua Sandinista» es impagable. Van girar sovint per Europa i van editar el 1er dub a l'estat: "Desmond dub".
La Polla Records (1.979 - 2.003). Venen de Salvatierra, a Araba. Punks amb sentit de l'humor. D'entre la quinzena de referències es pot destacar "Salve" (1.984).
Zarama (1.977-1.994). Uns altres de Santurtzi: pioners en l'us de l'euskera en el rock, graven el 1er single punk del Pais Basc el 1.982. El 1.984 guanyen per Bilbao el concurs de RRB i publiquen "Indarrez", el seu 1er LP d'un total de 8. L'any passat van fer un comeback...
N'hi va haver molts altres: Baldin Bada, BAP!, Jotakie , Korroskada, Delirium Tremens, Potato, M.C.D., RIP, Tijuana in Blue...
I las Vulpes!!! Primer combo punk femení, amb versió Stooges inclosa, «Me gusta ser una zorra»!!!
El mes curiós del fenomen va ser el tractament informatiu de les revistes estatals de rock, algunes d'elles fetes al nostre país, que respectaven aquest moviment basc i, en canvi, es varen carregar sense contemplacions els homòlegs catalans!
Als primers 70 va florir a la - llavors, abans d'autodeterminarse - República Federal d' Alemanya un nombrós reguitzell de creadors que tenien un doble referent. Per un cantó, el soul, el rock i el jazz -que interpretaven els musics americans que actuaven a les bases militars dels E.U.A establertes al país per protegirlo del dimoni comunista de l'altre costat del mur- i, per l'altre, la musica concreta i la composició "seria". Serveixi de mostra que membres de Can van estudiar amb el compositor Stockhausen.
Les primeres gravacions de, per exemple, Kluster -mes endavant, Cluster- son intensament experimentals, amb ganes de tallar amb el passat (passat que, per cert, inloia Hitler, el nazisme, l'holocaust, etc.). Fan musica molt radical. Es el que es va anomenar Kraut Rock o Cosmic Rock.
Reflectint el propi caràcter teutó la musica va ser mes mecànica, electrònica i planejadora que la que feien els seus con temporanis a les illes britàniques i a les ameriques. La veritat sigui dita, no van triomfar molt en el seu temps, però es van alçar com una tremenda influencia per grups posteriors d'estils diversos (post-punk, rock industrial, Stereolab, Tortoise...).
La disquera de Londres Soul Jazz Records va editar aquesta primavera un recopilatori,Deuschte Elektronische Musik, amb el subtitol "Experimental german rock and electronic musik 1.972-1.983". La van encertar. Pel que jo sé, no hi ha cap altra via d'entrada al kraut rock que aquesta. Hi son present temes de segells alemanys ( Brain, Metronome, Sky, Ohr, Kuckuck, EMI Electrola) i britanics (Virgin, United Artists) i pel que fa a artistes hi son presents tots els pesos pesants: Can, Popop Vul, Tangerine Dream i Amon Duul II.
No falten tampoc Faust, Neu! i Harmonia, ni L.A. Dusseldorf i Ash Ra Temple. Com he dit, tots els grans. Menys un: Kraftwerk, suposem que per problemes de llicencia
Tambe trobem rareses: Kollectiv, Ibliss o Conrad Schnitzler.
Es pot trobar en doble cd acompanyat de llibret o pels malalts de vinil en dos dobles LPs que son una autentica delícia.
El punt de partida d'aquest post es allà on va acabar la revolució punk-new wave dels 70, que va colpejar fort la moguda i el negoci musicals. Aquelles primeres fornades ara es diversifiquen, creixen i creen nous sons i estils, es personalitzen.
Tot i així, intentar reflectir en un sol recopilatori, encara que sigui una caixa amb 4 cds, com es el cas de "Left of the Dial: Dispatches from the '80s Underground" -que va editar Rhino el 2.004-, l'escena alternativa dels 80s es una fita complicada. No ens posaríem mai d'acord. Cadascú faria una tria diferent. I encara que hi posis 82 temes...
El títol de la caixa fa referència a la part esquerra del dial de la F.M., que era on tenien assignades les seves frequències les ràdios universitàries americanes. De tarannà mes obert, la programació d'aquestes defuig la corrent pop mainstream i punxen musica mes underground. De manera que no trobarem ni els mes famosos ni tampoc els mes venuts. Si veurem els primers passos d'alguns que desprès van triomfar.
Aquí hi son presents els noms mes evidents, mes majoritaris: R.E.M., the Cure, Aztec Camera, the Pretenders, Ultravox, Lone Justice, the Smithereens, Concrete Blonde, Echo & the Bunnymen i the Church.
A l'altre extrem tenim atesos Dead Kennedys, Minor Threat, Throbbing Gristle, the Minutemen, Black Flag, Nick Cave & the Bad Seeds, Gun Club, the Butthole Surfers, the Raincoats i Beat Happening.
I entremig: paisley underground (the Three O'Clock, the Rain Parade, the Dream Syndicate), cantautors (Billy Bragg), sons britànics (the Jesus and Mary Chain, the Stone Roses, XTC), gòtic (Sisters of Mercy, Bauhaus), folk-punk (the Violent Femmes), retro-garage (the Lyres), ska (the English Beat)...
La nota dominant es doncs la diversitat
En fi: en tot cas, un bon recopilatori dels 80s alternatius, amb abundant bona musica, ben presentat i amb bona informació. I bons records!
Rhino -un de les nostres disqueres preferides- va editar l'any 1.993 una serie de 9 volums ( en LP o CD amb bonus) que va titular D.I.Y. (Do it yourself) i, d'aquests, en va dedicar 2 al PP britànic i 2 mes a l'americà, a mes d'altres que reflectien diverses escenes punk...
El primer d'ells, "Teenage kicks, UK Pop (1.976-1979)" s'enceta amb les restes del pub rock: el gran Nick Lowe, Wreckless Eric, Kursaal Flyers. I ho acompanyen amb l'explosió juvenil que es va produir al costat del naixement punk, sense ser-ho: Undertones ("Teenage Kicks"), TheMotors.
La palma se l'enduen Eddie & the Hot Rods amb "Do anything you wanna do", els campions gays Tom Robinson Band amb "2-4-6-8 Motorway" i l'imparable "Top of the pops" de The Rezillos.
Falta l'Elvis Costello, pot ser?
El 2on volum, "Starry Eyes, UK Pop II (1.978-79)", es una mica mes fluix, al meu parer. Tot i això els Buzzcocks ("Even Fallen in love (with someone you shoudn't've?)"), The Undertones, XTC, Squeeze, (tres que repeteixen del primer volum) ajuden a mantenir el nivell.
Escoltaràs alguns menys coneguts: Bram Tchakosky, The Jags, The Records, The Searchers o Purple Heats.
A "Come out and Play, American Power Pop I (1.975-78)" queda ben palesa la formula de melodies clares amb guitarres energètiques.
Entre Pezband, Artful Dodger, Paleys Bros o Chris Stamey sobresurten els essencials The Nerves amb "Hanging on the telephone"(una versió d'aquest tema desprès farien famosos Blondie) o Chris Bell que tanca amb "I am the cosmos".
"Shake it up, American Powr Pop II (1.978-80)" es un pel mes brillant que l'anterior. Acaparen protagonisme the Romantics ("What I Like About You"), Shoes, 20/20 i The Beat, amb 2 temes cadascun d'ells.
Un plaer tornar a escoltar Pearl Harbour & the Explosions (la cantant llavors novia del Clash Paul Simonon), Holly & The Italians o The Plimsouls.
El power pop resulta de l'encreuament de les melodies dels Beatles amb les guitarres cruixidores de The Who. Hi ha qui diu que l'estil neix en el moment que The Beatles publiquen el "Sgt. Peppers", es a dir, quan deixen volar la seva imaginació i experimentacio a l'estudi.
Llavors es el moment en que Raspberries o Badfinger surten per defensar les cançons pop de 3 minuts de durada, a tot estirar.
Estableixen les bases de l'estil, però no es fins la segona meitat dels 70s que bandes com Cheap Trick, the Knack, the Romantics i Dwight Twilley van gaudir de hits. Tanmateix, the Shoes, the Records, the Nerves o 20/20 es van quedar com a bandes de culte.
A "Power pop anthems" (EMI, 2.005) hi tenim una primera aproximació.
Son 48 temes en 2 cds, molts d'ells no genuïnament power pop, però si que hi son els iniciadors ( Raspberries, Big Star i Badfinger), la onada de finals dels 70s ( Cheap Trick, the Knack, the Records, the Rubinoos), aixi com grups que en son arrel (Easybeats, The Kinks) i practicants posteriors (Jellyfish) .
Delícies: Todd Rungren amb "I saw the light" o Nick Lowe amb "Cruel to be kind", per exemple
El 2.007, Zonophone, tambe pertanyent a EMI, treu "Burning Souds, 20 power kille Cuts". Rebusquen als sotans dels segells Emi i fan una panoràmica de l'any 74 al 96.
Obren els genials The Flamin' Groovies -2na època- amb "Shake Some Action" i tanquen The Rutles amb "Shangril - La". Enmig: The Barracudas, The babys, The Boyfriens o Dwight Twilley.
Finalment, a "The Roots of power pop" la independent Bomp Records es centra, amb 26 pastilles, en el període finals dels 70s i primers 80s. Molts grups foscos però també hi caben Shoes, 20/20, Nashville Ramblers, Zeros, Romantics o Plimsouls. Una meravella del segell del gran guru del power pop i del garatge Greg Shaw. Us heu fixat en la portades? Unanimitat estil pop!
Quina es la traducció escaient per a Southern Rock? En espanyol en diuen "rock sureño", i en frances, "rock sudiste". I en indigena? Rock del Sud? En tot cas es la múscia que es van inventar els rednecks dels estats del sud dels EE.UU a finals dels 60, i primers 70. Van beure, per un cantó, del heavy blues rock de finals dels 60, així com, per l'altra, del country i les músiques d'arrel, creant una peculiar fusó. I van triomfar: al llarg dels 70s les bandes de rock del sud van regnar en el hard rock americà.
La primera gran banda es The Allman Brothers Band, que van apropar les tendències d'improvisació i la sonoritat dels Cream i els Grateful Dead al rock i al blues. Els van seguir poc després Lynyrd Skynyrd, mes pesats i mes forts, establint el model pels continuadors de l'estil. Skynyrd tenien 3 guitarristes, de manera que, naturalment, es lliuraven a llargues jams. Les bandes sucessores no tenien sovint un compositor de la talla de Ronnie Van Zant, però van ser capaços de reproduir els hard boogies del grup i les seves extenses jams.
Els Dixie Dregs, com a mostra, van desenvolupar la improvisació. Tot i aixó, el so dominanat va ser la fusió de diversos gèneres sota profundes arrels marcada per Lynyrd. L'estil es va quasi extingir en els anys 80s, després que Molly Hatchet, Marshall Tucker Band i 38 Special experimentessin enormes exits AOR, però l'esperit de la música va viure en els anys 90s en bandes com els Black Crowes i Widespread Panic, i ara persisteix en artistes com Drive by Truckers o Gov't Mule.
Per entrar-hi no hi ha res com Southern Rock Gold (Hip-O, 2.005) que, amb 36 peces presenta un veritable "qui és qui" de l'estil: Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers amb els seus clàssics "Sweet Home Alabama", "Freebird", "Ramblin 'Man" i "Whipping Post" i, a mes, cada gran banda (com Marshall Tucker Band, Outlaws, Charlie Daniels Band i Molly Hatchet) que defineix el moviment. No obstant això, també inclou alguns de segona generació com The Geòrgia Satellites, The Kentucky Headhunters i Steve Earle, dels anys vuitanta. I encara hi queda lloc per a Cowboy o Arc Angels, molt menys coneguts. Ja ho veieu: 2cd exprimits al limit.
Hotels, Motels and Road Shows es una recopilació (en 2LP, 13 temes) que va publicar Capricorn l'any 1.978. Aquesta companyia, amb seu a Macon, Georgia, va ser la capdavantera del rock del sud ambAllman Brothers al front, però també incloent The Marshall Tucker Band, Elvin Bishop (present aquí amb "Travelin' Shoes"), Wet Willie... El doble vinil es tracta d'un recull de temes en directe gravats entre l'any 1.973 i el 1.978 per artistes de la companyia. A mes dels ara esmentats, hi podeu tastar, per citarne alguns, a Grinderswitch, Dixie Dregs, Sea Level o Stillwater.
La editora Hip-O Records, pertanyent a Universal, va reeditar l'any 2.004 3 bso totèmiques en format Deluxe, ço es, en digipack, disseny acurat, incloent un llibret amb fotos inèdites i nous assaigs d'experts i afegint un 2on disc. Rock, Soul i Reggae : la nostra bso.
Easy Rider. La peli va de Harleys, carretera i llibertat. El 1er disc es l'original, que contrasta artistes prou coneguts (The Byrds, Jimi Hendrix) amb els temes relativament poc escoltats dels psicodèlics menys coneguts (Holy Modal Rounders i "If You Want to Be a Bird," Fraternity of Man i "Your say Bogart Me", o Electric Prunes i "Kyrie Eleison") amb l'èxit de Steppenwolf "Born to Be Wild". També es beneficia de dues bones actuacions de Roger McGuinn, un cover de Bob Dylan de "It's Alright Ma (I'm Only Bleeding)" i "Ballad of Easy Rider".
El 2on disc,"Something in the air, 1.967 to 1.969", pretén reflectir el que sonava a la ràdio aquells anys: és un assortiment més convencional de rock clàssic de l'era psicodèlica, incloent la seva part de grans èxits: els Electric Prunes amb "I Had Too Much to Dream (Last Night)", Jefferson Airplane amb "White Rabbit", els Who i "I can see for miles", The Rascals amb "Groovin'", Procol Harum i " A Whiter Shade of Pale ", el "The Time Has Come Today " dels Chambers Brothers, Youngbloods i "Get Together", i Tunderclap Newman amb el brillant "Something in the air". També té versió de The Band de "The weight", que si bé utilitzat en la pel.lícula no podia ser inclosa a la banda sonora original de LP per raons contractuals (un cover de la cançó de Smith va ser utilitzat en el seu lloc). I encara hi ha lloc per a Flying Burrito Brothers, Richie Havens i Sir Douglas Quintet.
The Big Chill. Comèdia romàntica. A la portada ja ho diu "Music from and inspired by": mitjançant la combinació de les deu cançons de la banda sonora original amb tots menys una del 2on volum (The Big Chill: More Songs), tres cançons instrumentals de la pel.lícula, i -ja en el 2on disc, Bigger Chill, Music of a generation- 15 de soul i rock clàssic dels anys 60 logren una gran col.lecció d'oldies: 38.
Motown s'endú el tros més gran del pastís amb 14 de les pistes procedents dels arxius de la companyia. Però en realitat no dominen: hi ha un munt d'altres coses, incloent grans èxits de The Rascals, Aretha Franklin, Percy Sledge, Creedence Clearwater Revival, els Beach Boys, Spencer Davis Group, Lesley Gore, The Mamas & the papas, Wayne Fontana & Mindbenders, James Brown, i The Zombies.
The Harder They Come, en la seva versió original era alhora un àlbum de reggae i una banda sonora que van esdevenir clàssics. El 1er disc es la primigènia bso: a banda de Jimmy Cliff -prota de la peli, una mena de Robin Hood del Kingston modern-, que domina, hi trobem Scotty i The Slickers. El material addicional en el segon disc (titulat "Reggae Hit the town: crucial reggae 1.968-1.972"),en part es d'artistes que han contribuït també a la banda sonora, Jimmy Cliff, Maytals, Desmond Dekker i The Melodians. Després, però, hi ha un munt de cançons d'artistes que no participen en la banda sonora en absolut, com The Unique, Dave & Ansel Collins, Johnny Nash i Eric Donaldson. Destaquen, per exemple, Desmond Dekker ("Israelites"), Johnny Nash ("I can see cleary now"), l'instrumental "Double Barrel" i Jimmy Cliff amb "Wonderful World, Beautiful People". S'inclouen assaigs pel director Perry Henzel, el cap de Island Records Chris Blackwell i Paul Simonon dels The Clash.
Es molt mes comú parlar de la influencia de la musica negra sobre el rock que l'inrevés. S'ignora amb frecuència, que els musics de raça negra escoltaven rock. Així doncs, la realitat es tota una altra: les influències es creuen, tornen, s'entrecreuen,...
A Blues and Soul Power: Funky R&B & Rockin' Soul Crossovers 1964-1972 (Warner UK, 2.004) els autors de la compilació demostren que els progressos artístics de Bob Dylan, Beatles o Rolling de mitjans dels 60s no varen passar despercebuts per la comunitat blues ( Buddy Guy, Ottis Rush, John Hammond) i soul (Ted Taylor, Roy Sharpe, Don Covay).
I per corroborar-ho res millor que les adaptacions que Salomon Burke fa del "Maggie's Farm" de Bob Dylan, l'Aretha Franklin del "The weight" de The Band, Wilson Picket del "Born to be wild" de Steppenwolf o King Kurtis & the Knightpins fa del "Whola Lotta Love" de Led Zeppelin. I quines adaptacions!!
La gent de la revista britànica Mojo acompanya el numero d'aquest mes de maig un cd titulat Heavy Soul, amb la mateixa estètica que el disc que va treure Paul Weller l'any 97. Guitarres esmolades endureixen el funk. "Com a hippis negres la radio i la industria discografica no sabien que fer amb nosaltres perquè érem basicament massa blancs pels negrates i massa negres pels blanquets". George Clinton (els seus Funkadelic hi son presents) dixit.
Poca cosa queda per afegir. A banda de Curtis Mayfield i Aaron Neville, la resta son rarament coneguts: Marion Black, Soul President, Sidney Pinchback... Un 10 per a Betty Davis i "If I'm Luck i Might get picket up", el primer tema. A corre cap al kiosk, encara el trobareu.
Fins ara hem parlat de blancs i negres. Tanmateix la comunitat hispana també tenia coses a dir.A From Burbank to the Bay Area: Barrio Breaks, East Bay Grease, Folk Funk & More from the Vaults of Atlantic, Reprise & Warner Bros. Records 1967-1975 (Warner UK, 2.005) el poti poti es fenomenal. En el viatge de L.A a Frisco hi sumem al soul, al funk i al rock influències no nomès llatines (Malo, on milita el germà petit de Carlos Santana, Jorge), si no tambè aires jazzies ( Show of Hands) i folkies (Maria Maldaur, Kenny Rankin) que donen com a resultat un tot sorprenentment cohesionat, encara que divers: autentic american melting-pot.
Organs (Hammer, Bamboo, Seatrain), percussions i vents (Tower of Power, Coldblood) arreu. El meu tema preferit: la versió del "Hold On I'm a Comin'" de Sam & Dave que fa Fred Ramirez, 100% Latin Soul.
