Seguint la onada

Una reflexió prèvia: malgrat Califòrnia -on va néixer el surf- pot ser l'estat mes gran d'USA, es nomes un estat acariciant l' oceà i encara que molt poblat, tan sols una minoria ha tractat de navegar sobre les onades en una taula de surf. Es a dir: surfers n'hi ha molt pocs. Òbviament, llavors, la musica de surf no es nomes per a surfistes .



Surf Rock va ser una de les formes més populars de rock & roll dels anys 60. Caracteritzat per la reverberació guitarrera, instrumentals que volen semblar onades trencant i la musica simple -3 acords- que pot semblar senzilla d'entrada, però era musica revolucionaria pel seu temps, explorant territoris sonors mai imaginats a la musica rock.

La primera onada -mai mes ben emprat, el terme- de surf rock va ser posada en marxa per Dick Dale i el seu single "Let's go trippin". El single va ser un èxit local a Califòrnia, però inspira moltíssims grups com els Chantays i The Surfaris, que aconseguiren hits USA ("Pipeline" i "Wipe Out", respectivament). Gairebé tots aquests grups van ser one-hit wonders que lluitaven per un 2on chart. Dick Dale va ser ( millor dit, es, segueix en actiu) el personatge clau: va col.laborar amb la casa Fender per crear el so reverber i va impulsar -amb el seu pare, empresari musical- les revetlles "Rendez-vous" que van arribar a convocar 4.000 persones a principis dels 60s.

La segona onada de surf rock va ser dirigida pels Beach Boys, que van afegir harmonies pop als ritmes bàsics usats pels surfers fins aquell moment. Grups com Jan & Dean i Ronny & Daytona la van seguir, però els Beach Boys es va mantenir la banda de surf definitiva per a molts oients, quasi be pel simple fet de posar la platja i el surf en paraules ... encara que van ésser moolt mes que surfers.

El Hot Rod sona exactament com el surf, l'única diferència és que hot rod té el so de motors revolucionats i pneumàtics grinyolant sobre de la música. Enlloc de sol, platja i festes, ara tenim cotxes, carreres i asfalt. No va arribar a tenir la difusió del surf, encara que grups com els Rip Chords van triomfar a California.

"Summer means Fun" es un 2LP que va treure Columbia l'any 1.982. Repassa l'escena fent especial esment en el hot rod dels Rip Chords -el seu èxit "Hey litlle Cobra", per exemple, hi es- i els Hot Doggers. La majoria dels grups i peces incloses estan creats, produïts i /o interpretats per Terry Melcher i/o Bruce Johnston, -productors ells- com va ser el cas de molts d'aquest moviment. Creacions dels estudis de L.A. Això no treu que la musica sigui de qualitat i entretinguda.

Cowabunga! es un"crit d'entusiasme per un surfista" segons el glossari d'ajuda inclòs en les excel·lents notes de la caixa que ara us presentem. I serveix als de Rhino per a batejar aquesta compilació - massiva, quasi-definitiva, 82 pistes - : Cowabunga! The surf Box (1.995). Els discs estan organitzats d'una manera curiosa: els dics 1 es una crònica dels anys 1.960 a 1.963, els disc 2 es el zenit mainstream del 1.963 , le 3er va del 64 al 67 (arriben The Beatles i la British Invasion: baixada de popularitat), i el 4rt capta el renaixement postpunk que es va iniciar el 77. Tambè inclou el 2on renaixement dels 90s amb la influencia Tarantino. Curiós, no es aixi, que no vagi passar res en el surf entre el 67 i el 77?

Sonen The Revels, Beach Boys, Surfaris, Annette Funicello, Ventures i dotzenes d'altres, posant la major part de l'èmfasi en els instrumentals mes que en les veus (encara que importants esforços aquests linea -Beach Boys, Jan & Dean, i altres- estan inclosos) . Té la majoria dels grans èxits, no pocs dels quals eren principalment populars al sud de Califòrnia, així com algunes rareses impecables que són difícils de trobar arreu, com The Ilusions amb "Jezebel", i The Surfmen amb "Paradise Cove ", l'híbrid de Dave Myers "Moment of truth", The Sandals amb "Theme of Endless Summer" i Sunrays amb"I live for the sun".

Un parell d'apunts, per acabar: The Trashmen -de Minessota- proporcionen la tonta però efectiva "Surfin Bird" que desprès inclourien The Ramones al seu repertori. Kim Fowley va produir -ja em comentat abans la importancia dels productors- un parell de singles a The Snow Men, el primer d'ells, "Sky Storm" el podeu escoltar aquí , en un intent -fallit- de crear un nou estil al voltant de l'snow skiing.

Prohibit el micro!

En l'actualitat no es gaire frequent que un tema instrumental arribi a les llistes d'èxits. Temps enrere no va ser així: sovintejaven instrumentals als xarts americans (i a Europa). Rhino va editar l'any 94 una serie de 5 cd batejada com "Rock instrumental classics" que un any desprès va unirlos i reeditarlos com a caixa. És una retrospectiva completa i meravellosament entretinguda dels anys daurats del rock instrumental: 50s, 60s, (i menys daurats) 70s.

"Rock instrumental classics. Volume 1 : the Fifties". Aquesta primera antologia mostra com els principis del r'a'r va sorgir a través de la unió de elements musicals aparentment dispars: big bands de jazz i blues poderós, també hi havia trossos de rockabilly, pop i el country, tot reelaborat i presentat amb poques o cap paraula.





Des de riffs de guitarra Duane Eddy i el sorollós Link Wray - avi dels riffs heavys- a les línies de saxo de Lee Allen, l' òrgan distorsionat de Dave "Baby" Cortez i el boogie swing de Ernie Fields. Les limitacions tècniques i d'equipament se supleixen per una desbordant imaginació.

"Rock instrumental classics. Volume 2 : the Sixties". Als 60s el nivell continua molt amunt pero als instros els costa mes ja accedir al billboard i ja no s'innova tant. Al disc hi ha tarifa de jazz amb pianista Ray Bryant, quelcom de boogie amb Lonnie Mack, i comença a treure el cap el surf amb The Ventures (que esdevindran superestrelles).





"Apache" -fet a casa, des de Dinamarca- de Jorge Ingmann, "(Ghost) Riders in the Sky" dels The Ramroads o els mes punkers The Rebels o Johnny & the Hurricanes son, pel meu gust, el mes destacat.

"Rock instrumental classics. Volume 3 : the Seventies". Sens dubte, el volumen mes fluix dels cinc. Arriben el funk (B.T. Express) , el disco ( Brass Construction) i tendencies fusioon (Earth, Wind & Fire).





Hi ha lloc encara per a marevelles com la potent versió que King Curtis & the Knightpins fan del "Whole lotta Love", el calentissim "Jungle fever" de The Chakachas o els rocks de Rhinoceros i Edgar Winter Group que tanquen el volum.

"Rock instrumental classics. Volume 4 : Soul". El nivell torna a pujar en aquest volum dedicat a la musica d'arrel R&B. Qui modula l'estil son, sens dubte Booker T & the MG's, que fan 4 aparicions al disc.





Apareixen Mar-Keys ("Last Night"), Bar-kays ("Soul Finger"), -de nou- King Curtis ("Soul Twist") i els mes foscos Alvin Cash & the Crawlers. La quota llatina es ben defensada per Ray Barreto ("El Watusi") i El chicano ("Viva Tirado"), desprès força samplejats pel hip hop latino ("La Raza").

"Rock instrumental classics. Volume 5 : Surf". I l'ultim volum de la serie manté el nivell amb aquesta perfecta introducció al mon del surf instrumental. El pare del moviment, Dick Dale, hi es present, així com tots els populars: Chantays, Surfaris, Belairs, Ventures.





Hi trobareu tots els temes que escoltareu versionats per qualssevol combo surfero d'arreu del mon: "Pipeline", "Wipe Out", "Mr. Moto"," Misirlou", "Surfer's Stomp"... A l'aigua, doncs!.

B.S.O: Deluxe Edition

La editora Hip-O Records, pertanyent a Universal, va reeditar l'any 2.004 3 bso totèmiques en format Deluxe, ço es, en digipack, disseny acurat, incloent un llibret amb fotos inèdites i nous assaigs d'experts i afegint un 2on disc. Rock, Soul i Reggae : la nostra bso.

Easy Rider. La peli va de Harleys, carretera i llibertat. El 1er disc es l'original, que contrasta artistes prou coneguts (The Byrds, Jimi Hendrix) amb els temes relativament poc escoltats dels psicodèlics menys coneguts (Holy Modal Rounders i "If You Want to Be a Bird," Fraternity of Man i "Your say Bogart Me", o Electric Prunes i "Kyrie Eleison") amb l'èxit de Steppenwolf "Born to Be Wild". També es beneficia de dues bones actuacions de Roger McGuinn, un cover de Bob Dylan de "It's Alright Ma (I'm Only Bleeding)" i "Ballad of Easy Rider".



El 2on disc,"Something in the air, 1.967 to 1.969", pretén reflectir el que sonava a la ràdio aquells anys: és un assortiment més convencional de rock clàssic de l'era psicodèlica, incloent la seva part de grans èxits: els Electric Prunes amb "I Had Too Much to Dream (Last Night)", Jefferson Airplane amb "White Rabbit", els Who i "I can see for miles", The Rascals amb "Groovin'", Procol Harum i " A Whiter Shade of Pale ", el "The Time Has Come Today " dels Chambers Brothers, Youngbloods i "Get Together", i Tunderclap Newman amb el brillant "Something in the air". També té versió de The Band de "The weight", que si bé utilitzat en la pel.lícula no podia ser inclosa a la banda sonora original de LP per raons contractuals (un cover de la cançó de Smith va ser utilitzat en el seu lloc). I encara hi ha lloc per a Flying Burrito Brothers, Richie Havens i Sir Douglas Quintet.

The Big Chill. Comèdia romàntica. A la portada ja ho diu "Music from and inspired by": mitjançant la combinació de les deu cançons de la banda sonora original amb tots menys una del 2on volum (The Big Chill: More Songs), tres cançons instrumentals de la pel.lícula, i -ja en el 2on disc, Bigger Chill, Music of a generation- 15 de soul i rock clàssic dels anys 60 logren una gran col.lecció d'oldies: 38.



Motown s'endú el tros més gran del pastís amb 14 de les pistes procedents dels arxius de la companyia. Però en realitat no dominen: hi ha un munt d'altres coses, incloent grans èxits de The Rascals, Aretha Franklin, Percy Sledge, Creedence Clearwater Revival, els Beach Boys, Spencer Davis Group, Lesley Gore, The Mamas & the papas, Wayne Fontana & Mindbenders, James Brown, i The Zombies.

The Harder They Come, en la seva versió original era alhora un àlbum de reggae i una banda sonora que van esdevenir clàssics. El 1er disc es la primigènia bso: a banda de Jimmy Cliff -prota de la peli, una mena de Robin Hood del Kingston modern-, que domina, hi trobem Scotty i The Slickers. El material addicional en el segon disc (titulat "Reggae Hit the town: crucial reggae 1.968-1.972"),en part es d'artistes que han contribuït també a la banda sonora, Jimmy Cliff, Maytals, Desmond Dekker i The Melodians. Després, però, hi ha un munt de cançons d'artistes que no participen en la banda sonora en absolut, com The Unique, Dave & Ansel Collins, Johnny Nash i Eric Donaldson. Destaquen, per exemple, Desmond Dekker ("Israelites"), Johnny Nash ("I can see cleary now"), l'instrumental "Double Barrel" i Jimmy Cliff amb "Wonderful World, Beautiful People". S'inclouen assaigs pel director Perry Henzel, el cap de Island Records Chris Blackwell i Paul Simonon dels The Clash.

Negre (i blanc)

Es molt mes comú parlar de la influencia de la musica negra sobre el rock que l'inrevés. S'ignora amb frecuència, que els musics de raça negra escoltaven rock. Així doncs, la realitat es tota una altra: les influències es creuen, tornen, s'entrecreuen,...

A Blues and Soul Power: Funky R&B & Rockin' Soul Crossovers 1964-1972 (Warner UK, 2.004) els autors de la compilació demostren que els progressos artístics de Bob Dylan, Beatles o Rolling de mitjans dels 60s no varen passar despercebuts per la comunitat blues ( Buddy Guy, Ottis Rush, John Hammond) i soul (Ted Taylor, Roy Sharpe, Don Covay).







I per corroborar-ho res millor que les adaptacions que Salomon Burke fa del "Maggie's Farm" de Bob Dylan, l'Aretha Franklin del "The weight" de The Band, Wilson Picket del "Born to be wild" de Steppenwolf o King Kurtis & the Knightpins fa del "Whola Lotta Love" de Led Zeppelin. I quines adaptacions!!

La gent de la revista britànica Mojo acompanya el numero d'aquest mes de maig un cd titulat Heavy Soul, amb la mateixa estètica que el disc que va treure Paul Weller l'any 97. Guitarres esmolades endureixen el funk. "Com a hippis negres la radio i la industria discografica no sabien que fer amb nosaltres perquè érem basicament massa blancs pels negrates i massa negres pels blanquets". George Clinton (els seus Funkadelic hi son presents) dixit.





Poca cosa queda per afegir. A banda de Curtis Mayfield i Aaron Neville, la resta son rarament coneguts: Marion Black, Soul President, Sidney Pinchback... Un 10 per a Betty Davis i "If I'm Luck i Might get picket up", el primer tema. A corre cap al kiosk, encara el trobareu.

Fins ara hem parlat de blancs i negres. Tanmateix la comunitat hispana també tenia coses a dir. A From Burbank to the Bay Area: Barrio Breaks, East Bay Grease, Folk Funk & More from the Vaults of Atlantic, Reprise & Warner Bros. Records 1967-1975 (Warner UK, 2.005) el poti poti es fenomenal. En el viatge de L.A a Frisco hi sumem al soul, al funk i al rock influències no nomès llatines (Malo, on milita el germà petit de Carlos Santana, Jorge), si no tambè aires jazzies ( Show of Hands) i folkies (Maria Maldaur, Kenny Rankin) que donen com a resultat un tot sorprenentment cohesionat, encara que divers: autentic american melting-pot.





Organs (Hammer, Bamboo, Seatrain), percussions i vents (Tower of Power, Coldblood) arreu. El meu tema preferit: la versió del "Hold On I'm a Comin'" de Sam & Dave que fa Fred Ramirez, 100% Latin Soul.

Funk, funk, funk

Era/es la més bèstia forma de R&B, també menys estructurat, sovint estenent-se en llargues jams. Com a tal, originalment atreia només audiències mes hardcore R&B. El groove era l'element musical més important del funk: tots els instruments del conjunt sonaven l'un a sobre de l'altre per crear-lo, i el repetien moltes vegades. Les línies de baix -elèctric- profundes sovint servien de coixí als acords de guitarres i als vents que marcaven els riffs principals. A diferència de gairebé totes les formes de R&B que havien vingut abans d'això, el funk no es limitava al format senzill de 45 rpm i l'estructura de cançó de vers/cor clàssica. En essència, el funk tenia en compte més llibertat i improvisació, i era similar al que estava passant al mateix temps en roc-blues, psychedelia i roc dur (de fet, Jimi Hendrix era una inspiració essencial per a solistes de guitarres de funk).

Les arrels del funk les crea James Brown, obrint via especialment amb "Papa's Got a Brand New Bag" (1965) i "Cold Sweat" (1967). Sly & the Family Stone, que començava com una banda soul influïda per roc i psychedelia, es convertia un equip de funk de ple dret amb la "Stand!" de 1969!. Tanmateix, el disc que oficialment conduïa en l'era de funk era de James Brown "Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine", i seguia amb més discs sobre el curs de 1970 amb lletres que moltes vegades eren eslògans. El tercer artista de la trinitat sagrada def funk es George Clinton: Parliament i Funkadelic -els seus equips- feien del funk la definitiva música de festa, no nomes amb humor, tambè amb excés: conjunts enormes de músics i ballarins omplien l'escenari. Gràcies ells, el funk esdevé l'estil central del R&B durant els anys 70. Resumint (i simplificant, ja ho sé): R&B => Soul => Funk

Per on començar? Amb pressupost baix: Funk Gold (Hip-O-Universal, 2.005) un doble cd amb 30 temes. Hi trobareu el "Sex Machine" i altres de James Brown, a mes de protegits seus com The J.B.'s i Lynn Collins. Parlamient, The Meters i Rick James... El defecte es que en la seva majoria son les versions editades dels singles. I hem dit que el funk es caracteritza per les seves jams hipnòtiques...

Llavors haurem rascarnos la butxaca i anar a la caixa de 4cd The Funk Box (Hip-O-Universal, 2.000) on trobarem fins a 55 cançons. Algunes d'elles es sobreposen amb l'anterior: "Express Yourself" de Charles Wright, "Outa-Space" de Billy Preston o "Get the Funk Out Ma Face" de The Brothers Johnson. Tots els que hem anomenat abans tambè hi son. Alguns apareixen amb altres temes: Jermaine Jackson, Kool & the Gang o Marvin Gaye. Aquí, cadascun dura 6, 7 o 8 minuts -jams, que deiem!-, per no parar de moure's.

Desprès d'aconseguir la discografia selecta dels tres grans voldràs saber mes. Aixó es el que pots aconseguir amb Funk Drops. Breaks Nuggets & Rarities from the Vaults of Atlantic Atco Reprise & Warner Bros. 1968-1974 ( Warner UK, 2.001). Els compiladors regiren pels soterranis de la corporació Warner i ens descobreixen The Fabulous Counts, The Gaturs o Houseguests o obscuritats de Earth, Wind & Fire o Donny Hathaway, molts d'ells instrumentals. La cosa va funcionar i varen seguir amb els volums 2 i 3, els anys 2.002 i 2.004.

Tant va funcionar que els germans de grup empresarial, Rhino, a l'altre costat de l'oceà, van eixemplar el concepte amb What It Is: Funky Soul and Rare Grooves from the Vaults of Atlantic Atco & Warner Bros. (Rhino, 2.006). Ara son 91 exemples (en 4 cds) de funk trepidant, molts d'ells instrumentals, rescatats de les caixes de cintes polsoses de la Warner, que te el control, a hores d'ara, d'una munió de segells i subsegells: Reprise, Atlantic, Loma, Cotillon, Atco,... La caixa, de cartró, imitant el format d'una caixa de puros, te un llibret farcit de dades i imatges. Trobem produccions de Sly Stone ( 6ix i Stanga), Curtis Mayfield (Baby Huey & the Baby Sisters), rareses de la reina del Soul Aretha Franklin o pseudonims (Rhine Oaks) de The Meters. Aquests, els coneguts. Imagina't el que no coneixes...una meravella, vaja!

Versió original

La Gresca Catalana d'en Joan Reig, les sessions de Phil Musical i les ballades de Modernisme Aborigen de Badabadoc Selectors inicien la recuperació del llegat musical seixanter indígena. Des d'aquí no deixarem mai d'agrair la seva abnegada tasca.

Peró en realitat no son els primers: en un llunyà 2.003 en terres vallesanes va veure la llum Hi ha ieié per aquí, vol. 1 (La Sèpia Verda/ Barraques) un recopilatori més rupestre -que els que veurem mes endavant- però força recomanable.


El llistat de temes:

1. Mauné i els seus Dinàmics: Per tu ploro [sic] (L'emigrant)
2. Maria Cinta: El llimoner
3. La Trinca: Cu-cut
4. Quixot's Quartet: Windy
5. Picapedrers: Un bitllet he comprat
6. Els Xerracs: Jo he pres dels teus ulls
7. Josep Coran: M'estimes de veritat!
8. Los Relámpagos: Nit de llampecs
9. Els 7 d'Aquí: Només tu
10. Tony Vilaplana: El teu besar
11. Eurogrup: Pots sentir-me?
12. Els Dracs: És la meva vida
13. Els 3 Tambors: Romanço del fill de vídua
14. Francesc Pi de la Serra: Els fariseus





Com veiueu, la influencia anglosaxona del moment plana arreu: Els Picapedrers fan un “Un bitllet he comprat”, Els Xerracs amb “Jo he pres dels teus ulls”, Els Dracs amb “Es la meva vida” o Eurogrup amb “Pots sentirme?”. Totes elles versions molt dignes. Sorpreses: el doo woop “Nomes tu” de Els 7 d'Aqui o l'instrumental amb ritme nostrat “Nit de llampecs” de Los Relampagos. Pel que se, difícil d'aconseguir.

També de forma totalment underground, el segon fruit d'aquest esforç de recuperació es el recopilatori “Modernisme Aborigen” dels Badabadoc Selectors (2.008). Arrenca amb “Per tu ploro”, un instrumental de Manué i els seus Dinamik's del 1.966 avançant se gairebé deu anys al que faria desprès la Dharma. Segueix amb “L'Amor que demanaves” de la Nuri, l'imparable “Que passa amb els duros?” d'Eurogrup i “Mes enllà” d'Els Xocs, entre d'altres.




Aqui teniu la resta del contingut del segon volum

1. Mauné i els seus Dinàmics: Per tu ploro [sic] (L'emigrant)
2. Nuri: És una noia
3. The Bonds: Quina colla més original!
4. Eurogrup: Què passa amb els duros?
5. Tony Vilaplana: Ie-ié
6. Maria Cinta: El llimoner
7. Santi Sans: El trastet
8. Guillermina Motta: Cap al futbol
9. Els Xocs: Més enllà
10. Els Dracs: Visca la Patum!
11. Betina: A la bona de déu
12. Els 3 Tambors: Invitació a la sardana
13. Els Corbs: Nit sense fi



El fuzz d'Invitació a la Sardana” d'Els 3 Tambors tanca aquesta iniciativa pionera. Per cert, inclou el catxondíssim “El trastet” de Santi Sans

Mesos despres, durant el 2.009, va sortir “Modernisme Aborigen Vol.2” : l'extraordinari programa dels èxits mes ballables (diu al full interior del cd). En la mateixa linea que l'anterior. Destaquen l'instrumental surf-sardana “La brava” de Les Diaminoes, “Ell” de la diva italiana Rita Pavone, “El miner” d'Els 4 Gats, “Windy” de Quixot´s Quartet,... Treuen el cap La Trinca, amb un urgent “Esvalotat” però es “Una dona llarga i prima” dels mallorquins Amigos qui s'endú el primer premi, tancant el disc. Manté l'altíssim nivell del primer volumen. Ja triga en arribar el tercer!

Hi trobareu:

1- Els de la Torre: Quan dic tot el que t'estimo
2- Manuel: L'encís de Menorca
3- Rita Pavone: Ell
4- Maria del Carme Girau: Si fa Sol
5- Les Diaminoes: La Brava
6- Els 4 gats: El miner
7- Josep Coran: M'estimes de veritat
8- Lita Torello: No t'ho diré pas
9- Els Stop: No tornaré a plorar
10- La Trinca: Esvalotat
11- Quixot's Quartet: Windy
12- Maria Pilar: Res ha mort
13- Amigos: Una dona llarga i prima



Sembla que aixó dels sixties pot funcionar i, desprès d'un numero de la revista Enderroc dedicat íntegrament al fenomen, aquest any 2.010 Picap treu “Pop ie-ie català”, un cd amb 28 temes. La primera meitat es mes pop -Maria Cinta, Magda, Lita Torelló, Tony- mentre que la segona es mes rockera.



Predominen les adaptacions d' èxits internacionals, algunes d'elles excel·lents: Els Dracs amb “La casa del sol naixent”, Els Drums amb “Diguem coses”, Els Xocs amb “Mes enlla”, The Bonds amb “Wooly bully”,...



I temes propis d'alt nivell: “Maria Cinta” de Maria Cinta, “La Fulla” d'ELs Xerracs o “L'arbre” d'Els 4Z. Bàsic tenir-lo.

1- Maria Cinta Maria Cinta 2,2
2- Nina de cera (Serge Gainsbourg)Francesc Heredero 2,21
3- Tu parles molt(Reginald Hall ) Núria Feliu 2,07
4- El món :Lluís Olivares 2,21
5- Quina tristor Venècia: Magda 2,33
6- Tinc,tunc: Dodó Escolà 2,36
7- Ciao,ciao: Lita Torelló 2,16
8- Desafinat:Grau Carol 1,53
9- Dos passavolants: Jacinta 2,34
10- La,la,la: Cristina i Els Stop 2,4
11- Yeh! Yeh!: Tony Vilaplana 2,32
12- Cal saber oblidara: Nuri 1,54
13- Dissabte:Guillem d'Efak 2
14- La casa del sol naixent: Els Dracs 3,33
15- Ajuda'm: Els Picapedrers 2,05
16- Quà passa amb els duros?: Eurogrup 2,26
17- El senyor del tambor: Els Corbs 2,13
18- Cançó del noi dels cabells llargs: Els 3 tambors 2,18
19- Un ninot penjat d'un fil: Els de la torre 2,1
20- Wooly Bully: The Bonds 2,26
21- No et puc acompanyar: Els 4 Gats 2,35
22- Digue'm coses: Els Drums 1,44
23- Més enllà: Els Xocs 2,57
24- Carnaval: Els Consellers 2,23
25- L'Arbre: Els 4 Z 2,15
26- La fulla: Els Xerracs 1,46
27- Nena: Els Trons 2,35
28- L'emigrant: Mauné i els seus Dinàmics 2,34




Serguim, “Pop a la catalana Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya 1963-1970” de la discogràfica francesa Vadim Music (2.010). L'ha compilat DJ Phil Musical i com diu al seu web: “He estat preparant el llançament al mercat d'aquesta recopilació que recull 18 joies del pop vocal i orquestral fet a Catalunya durant la dècada dels 60. Ja ha sortit a la venda en format CD i el doble LP en vinil sortirà pròximament en una edició limitada de 500 exemplars”. Apareix la versió “És una dona” (“She's a woman”) de Nuri que va ser felicitada des de la discogràfica dels Beatles. El contingut es trepitja amb els anteriors i jo no el tinc encara, estic esperant que arribi en vinil, però fa un pinta tremenda...

Tracklisting:

1. Què passa amb els duros (Get out of my life, woman) - EUROGRUP
2. És una dona (She's a woman) – NURI
3. Yeh yeh – TONY
4. Cap a futbol - GUILLERMINA MOTTA
5. Nina de cera (Poupée de cire, poupée de son) - FRANCESC HEREDERO
6. No és res d’excepcional (It's not unusual) - LLEÓ SEGARRA
7. Amor (L-O-V-E) - JORDI TEIJON
8. Sóc molt poca cosa – JACINTA
9. Desafinat (Desafinado) - GRAU CAROL
10. Lluna blava (Blue moon) - JOE MARTIN
11. Febre (Fever) - GUILLEM D’EFAK
12. Qualsevol hora va bé (Any old time of the day) - NÚRIA FELIU
13. Ciao ciao (Downtown) - ALICIA TOMÀS
14. No tornaré a plorar per tu (I've cried my last tear over you) - LITA TORELLÓ
15. És lluny el setembre (See you in September) – JACINTA
16. El meu trastet (Road hog) - SANTI SANS
17. Cançó del telèfon - F.BURRULL & J.M.ESPINÀS
18. El cinemascop (Le cinéma) - LLORENÇ TORRES

Pel meu gust li falta rock, massa popi...Pero es el mes ben presentat de tots!

A finals del 2.010 els Badabadocpersisteixen en el seu esforç:



El contingut es el seguent:

Aquest camí solitari .... JACK CARMELO
Nina de cera .... RENATA
Ticket to ride .... LUCKI GURI & PETER ROAR
L'home dibuixat .... SISA
Ton pare no té nas .... LOS BETA QUARTET
Entre aquests quatre murs .... JOCELYN JOCYA
Dóna'm la mà .... ARRELS
M'ho havia de témer .... GERMANES ROS
Maria Rosa .... BERNARDINO & SON CONJUNT
Els meus ulls .... JACINTA
Na Catalina de plaça .... LOS BOHEMIOS
Daniel se'n va anar .... CORAL SANT JORDI
Carnaval .... ELS CONSELLERS
La, la, la .... JOAN MANUEL SERRAT

Destaquen sens dubte el soul de Jack Carmelo i el funk de Bernardino. Bona feina!

Memòria històrica.

Avui, que sembla que bona part dels dirigents del país tenen amnèsia històrica, es un bon dia per recordar que hi ha una colla de bandes que busquen recuperar i/o reinterpretar allò que havien creat generacions anteriors, cadascun amb la seva via personal i diversa. Vaja, que tenen memòria històrica. Ells si.

Angelina i els Moderns recuperen el pop ie-ie català dels 60s: el que feien Lita Torelló, Nuri, Maria Cinta... Son l'Helena Casas (Conxita, exPomada) i un grup d'amics de l'Esmuc que reprodueixen fidelment el so seixanter. Vestuari, pentinats, instruments, equip de so, posada en escena, personatges; tot mil.limetrat. Tenen un disc auto editat de l'any 2.009 i son els preferits de DJ Phil Musical (Oscar Dalmau). En directe combinen el “Wooly Bully” (via The Bonds) amb un “Al vent” soul-blues amb els saxos a tot drap.

Refugi es un projecte encapçalat per Joan Reig, d'Els Pets. A mes del pop seixanter reivindiquen el llegat de la nova cançó, tot plegat en un format pop-jazz, en diriem?. En Joan va acompanyat de trio de jazz (piano, contrabaix i bateria). Desfilen temes de Pau Riba, Guillem d'Efak, Els 3 Tambors,...També van editar el seu primer disc l'any passat, “Vestits Nous” amb RGB Suports.

Belda i els Badabadoc es una mena de supergrup de gent amb llarga militància sònica: el Belda (Pomada), lo Pardal Roquer, Xerramequ i Eric (Dr.Calipso). El ventall de material que treballen es mes ample encara: “L'empordà”, “La catximba” i “Aquesta nit” conviuen amb “Roso”, “La Gavina” i “La Vall del Riu Vermell”. El seu disc, auto editat, es diu: “Per Jamaicanes! Catalan Hits on Caribbean beats!” Queda prou ben definit, doncs. L'acordió diatònic els dona una sonoritat inimitable. Apa, a ballar!

Garage: Nuggets i altres (3)

Per acabar la introducció al garatge ens mirarem les ultimes Nuggets oficials i alguna altra cosa...

Des del primer Nuggets el 1972, la sèrie sencera s'ha basat en el so valent i brut de rock de garatge, per sobre del costat preciós de psych suau, exuberant i carregat d'harmonia del pop de garatge. Calia fer sortir a la llum el pop suau dels últims anys 60, quan començaven a sorgir aqueixos grups vocals. Bandes com the Millennium, the Association i Yellow Balloon, productors com Curt Boettcher i compositors com Paul Williams feien música pop les aspiracions comercials dels quals fallaven sovint. Els admiradors d'aquesta raça de pop psicodèlic seguien orfes. I això es el que omplen My Mind Goes High: Psychedelic Pop Nuggets from the WEA Vaults (Warner UK, 2.005) i el seu company A Whole Lot of Rainbows: Soft Pop Nuggets from the WEA Vaults (Warner UK, 2.005). El primer és obertament trippy i psicodèlic, omplert amb guitarres fuzz i ecos, introdueixen gradualment vocals, òrgans i efectes d'estudi. M'agraden molt el principi, el mig i el final: Baker & the Knightmares, que obren; MC2, al mig i un tema, "Smell of Incense", completíssim, de The West Coast Pop Art Experimental Band per tancar el disc.

En canvi, A Whole Lot of Rainbows és mes basat en melodies exuberants i harmonies. Harpers Bizarre, The Tokens, The Holy Meckerel i Salt son alguns dels artistes que escoltareu. Mes suaus, encara. De fet, aquest es el mateix que Come to the Sunshine: Soft Pop Nuggets from the WEA Vaults, editat per Rhino USA en digipack limitat un any abans amb un tema diferent. Paral.lelament, My Mind Goes High es una reedició de Hallucinations: Psychedelic Pop Nuggets from the WEA Vaults amb un canvi al llistat. Si opteu per les edicions angleses -tal com us aconsellem- fareu un 2 x 1, son mes barates...Ara, si sou malalts, les preferireu en 2LP, que també hi son.

La molt poderosa EMI - ara en venda, per si a algú li sobra capital per invertir - va reactivar un segell dels 60s, Zonophone, que volia ser el mateix per a ells que Rhino es pel grup Warner. No ha tingut continuïtat, però pel camí va deixar un reguitzell de reedicions i compilatoris molt sucosos. Un d'ells es Ah feel like ahcid - 24 american psychedelic artefacts from the emi vaults (2.007) . En la mateixa linea que Nuggets, però es basa en els segells que formen part d'Emi: Capitol, Tower, Imperial, Liberty...Hi ha veritables exemples de punk-garage: "Question Of Temperature" de The Balloon Farm's i "I'm Five Years Ahead Of My Time" dels Third Bardo. Si fas la compra per descàrrega en mp3 o l'escoltes per l'Spotify, enlloc de 24 (alguns d'ells mai reeditats en cd) temes en tindràs ...30!.

Una altra que ells mateixos varen editar el mateix 2.007 es Insane Times: 25 British Psychedelic Artefacts from the EMI Vaults. Aquesta es en la linea del Nuggets II: psicodelia britanica. També, si fas download, n'aconsegueixes 30. Tant aquesta com l'anterior son must have, que diuen.

Per acabar, un disc que acompanyava el numero d'Abril de 2.009 de la revista londinenca Mojo: Mojo presents: I can see for miles. Aquesta publicació presenta sempre un disc que il.lustra sonorament algun dels reportatges. El reportatge principal del numero era la psicoldelia americana i ens en donen uns exemples: "Johnny Was a Good Boy" de the MysteryTrend i l'impressionant (per que no va ser un exit?) himne "Days of Our Time" de Bubble Puppy, en son un bon tast.