dijous, 25 de novembre de 2010

La veritat va surant...

Es confirmen les sospites. Fonts ben informades ho asseguren. No cal res mes que llegir la informació -aquí en teniu les primeres noticies ja publicades-: al capdavall, indicis n'hi havia arreu... Llegiu, llegiu:

Les coses, doncs, es van posant al seu lloc.

Seguidament, informar-vos de l'aparició de "Modernisme Aborigen Vol.3", el 3er volum de la deliciosa i pionera serie Modernisme Aborigen -de la que soc apassionat seguidor i recomano de tot cor- que aplega modernors nostrades: el patrimoni espoliat. Fora complexos! Aquí teniu la portada...


...i aquí el llistat de joies que s'inclouen:

Aquest camí solitari .... JACK CARMELO
Nina de cera .... RENATA
Ticket to ride .... LUCKI GURI & PETER ROAR
L'home dibuixat .... SISA
Ton pare no té nas .... LOS BETA QUARTET
Entre aquests quatre murs .... JOCELYN JOCYA
Dóna'm la mà .... ARRELS
M'ho havia de témer .... GERMANES ROS
Maria Rosa .... BERNARDINO & SON CONJUNT
Els meus ulls .... JACINTA
Na Catalina de plaça .... LOS BOHEMIOS
Daniel se'n va anar .... CORAL SANT JORDI
Carnaval .... ELS CONSELLERS
La, la, la .... JOAN MANUEL SERRAT


I per acabar, l'ultim vídeo dels Trons. Us sonarà. Gaudiu-lo:


diumenge, 7 de novembre de 2010

Ballant com bojos!



L'ska es l'autentic començament de la musica popular jamaicana. Neix a finals dels 50 i es desenvolupa i creix durant els primers 60s, amb la indepèndencia de la illa de l'imperi britànic. Es el resultat de la convergència diverses influències, bàsicament d'origen nord americà - R&B, Jump blues- i antillà - mento, calypso i d'altres-. Estructural ment simple, els grups son barreja de base rítmica elèctrica amb els vents mes populars del jazz ( Saxo, trompeta i trombó).



Els vocalistes mes importants son Desmon Dekker, Lauren Aitken, Derrick Morgan, Prince Buster, Toot & the Maytals i uns joveníssims Wailers, i d'entre els grups instrumentals, sens dubte, els Skatalites. El grup liderat pel trombonista Don Drummond - que segueix girant en l'actualitat- era la house band del segell Studio One, -segurament el mes influent de l'estil- i apareixen en centenars de referències.



L'any 1.966 s'alentix el ritme i es comencen a tractar temes polític i socials: va arribar el rocksteady. L'èmfasi en les melodies fa triomfar als trios: Heptones, Gaylads, Dominoes, Aces. Es l'avantsala del reggae...



A finals dels 70s una colla de bandes britàniques van afegir el nervi punk als ritmes skatalitics que havien portat al Regne Unit els immigrants jamaicans. Els líders d'aquest revival van ésser The Specials, encapçalats per Jerry Dammers i Terry Hall. Van fundar un segell: 2-Tone, que donava suport als grups de ska que van seguir, principalment Madness, The Beat, The Selecter. Totes aquestes tenien components blancs i negres, el que les feia mes implicitament polítics que els seus contemporanis de la new wave o del punk. D'entrada, ja integraven races.





Es va gravar una pel.licula documental i editat en VHS, "Dance Craze, the best of british ska ... live" que reflectia la escena amb 27 temes en directe de The Beat, The Specials, Madness, The Selecter, The Bodysnachers i Bad Manners. La BSO tenia 15 temes amb aquesta portada.



Es va reeditar amb cd sense el material dels Madness, suposo per problemes de llicencia, substituït per mes temes d'altres participants. Desprès va arribar el DVD amb 2,30h d'actuacions afegides. Una joia.



A primers dels 80s aquestes bandes, especialment Madness eren enormement popular al RU, però l'any 84 s'havien separat totes elles. Als EE.UU. si van emmirallar The Untouchables - que varen gravar al segell londinenc Stiff- i The Toasters. I d'aquí al mon sencer, també a casa nostra, amb Skatala i Dr.Calypso, entre molts altres...algun dia en parlarem.


dissabte, 16 d’octubre de 2010

Arrisca !

Presentarem un parell de propostes que tenen en comú el fet d'arriscar : buscar nous camins, nous sons.Recerca i desenvolupament aplicats a la musica. I els troben. I per tant son projectes interessants que els que busquen quelcom mes que un tema de 3 minuts amb tornada fàcil han de seguir ben de prop.



Comencem per Safanòria. Es un quartet barceloní format per Àgata Casas (Dijous Paella), Marc Serrats (Xerramequ Tiquis Miquis, Dijous Paella), Miquel Sospedra (Chop Suey, Le Petit Ramon...) i Eric Herrera (Belda i el Conjunt Badabadoc). Mes enllà de bones cançons -que les tenen- obren vies: influències diverses (mediterranies, dub, electrònica...) i moments de molt alta tensió.



Tenen editat un LP ("Safanòria", Propaganda pel Fet, 2.009) nomes en vinil -de color taronja, per suposat- que es d'aquells que es queda curt. Acaba i dius, en vull mes.

Aquí els teniu assaig ant amb els francesos Brian Damage, una coproducció del Mercat de Musica Viva de Vic i el BAM que varem poder gaudir el passat mes de setembre.



Tristament desapercebuts per la majoria de mitjans de comunicació i, malauradament, no actuen gaire!



Els altres arriscadors son Nisei. Es una banda de Vilassar de Mar que va néixer el 2.002 com a trio (Cristian Palleja guitarra i veu, Alfons Serra bateria i Edu Campos, baix), a qui el 2.007 se'ls va unir Marc Balfagón (guitarra), ja desprès d'editar el 1er disc a BCore (2.004, "More Light"). Aquesta es una mítica discogràfica barcelonina que edita - inicialment- grups que fan hardcore: Aina, Corn Flakes, Madee, Standstill, etc. Desprès, la musica publicada per Bcore evoluciona amb els grups: del harcore punk inicial s'obren a diverses influències.


Així, el 2on LP ("Continents", Bcore), editat el 2.007, suposa un gran pas endavant: sorprenen gratament amb el canvi d'idioma - ara les lletres son en català- i el gir instrumental cap al dub i altres musiques, escoltem trompetes i teclats, per exemple.



Un altre moment de l'aparició als concert de Radio 3 presentant "Continents"



Aquest disc ja no passa desapercebut i te bones -i merescudes- critiques, essent ben considerat tant per Rockdelux com per Enderroc. El podeu trobar en vinil: un altre punt en comú amb Safanoria.

diumenge, 26 de setembre de 2010

El modernisme avança



Així es. Hi ha un degoteig de noves produccions de modernisme aborigen, fet que complau a qui escriu. De tots els grups amb novetats ja n'hem parlat, en un post o altre. Els Surfing Sirles tenen doble novetat: video d'un tema de l' "LP", "El Trineu"




I a mes a mes, ja s'han fet un parell de concerts de presentació de l'ultima referència dels Surfing Sirles. Títol: "Eix transversal". Les presentacions han set justament xous conjunts en punts de l'eix transversal. Es un EP compartit amb Las Mujeres en el que els Sirles aporten un parell de temes, els mateixos que aporta l'altra grup. Segueixen en la seva línia aspre i salvatge de sempre. No news, good news!

Aquest es una de les 2 cançons:





També han començat a rodar el nou EP Els Trons. Es el segon. L'estil garatge no varia. Peró segueixen creixent: ara s'atreveixen amb composicions pròpies - mes de les acostumades covers de clàssics nord americans dels seixantes-. I no deceben en absolut. Qui no es un connoisseur de l'estil, no sabrà que es producció pròpia i que es versió !

Aquí els teniu en directe al Prat de Llobregat:




Qui també esta d'estrena son El belda i el conjunt Badabadoc. Insisteixen -i que no parin!- en donar aires jamaicans a clàssics catalans, mes o menys antics. Ara li toca al "País Petit " del gran Lluis Llach, acompanyat pel "Gemma" de Joan Baptista Humet. Ara va de cantautors!



Així sonava en directe el "País petit", com a tast:

divendres, 24 de setembre de 2010

Viatjant per Europa: Occitània


Occitània es l'inmens país veí que ocupa quasi tota la meitat sud de l'estat francès a mes de les valls alpines italianes, el Principat de Mònaco i la Vall d'Aran. La llengua i cultures occitanes han estat sistematicament trinxades pels respectius estats però no estan mortes: l'ensenyament va a mes, hi ha la xarxa d'escoles Calandretes, la llengua comença a tenir presencia a la retolació, al metro de Tolosa de Llenguadoc, etc...



Fins i tot l'occitanisme guanya espais de presencia política: el Partit Occitan va aconseguir 5 consellers en les ultimes eleccions regionals celebrades engany. Fita realment històrica. I la cirereta: el Parlament de Catalunya acaba d'aprovar la Llei de l' Occità, que declara l' aranès llengua oficial i preferent.



Des de 1.986 existeix a la "ciotat" de Marsella el grup Massilia Sound System que s'inventa el reggae provençal. Li afegeix el hip hop i ho barregen amb bases de musica tradicional occitana. El còctel es explosiu. Les lletres son en occità i en francès.



Fortament implicats en la vida cultural de Marsella, juntament amb altres grups locals (IAM) i els bons resultats de l'equip de futbol local l'Olimpique de Marsella -que segueixen amb passió- tornen a donar orgull als joves marsellesos...



Ignorats per la industria acaben creant la seva pròpia estructura de producció i no treuen el seu 1er àlbum fins l'any 1.992: "Parla Patois". Ara en porten ja una desena, com "Commando Fada" (1.995) i "Oai e libertat" (2.007). El meu preferit, però es "3968 CR 13" (2.000)



Del raggamuffin inicial han evolucionat agafant elements sonors del rock i, al mateix temps, de la tradició provençal.



També han desenvolupat projectes en solitari Oai Star i Papet J. El mes interessant es Moussu T e lei Jovents, que s'inspira en l'ambient portuari de Marsella dels anys 20 i 30 del segle passat i el melting pot de blues, musica brasileira, operetes...




I un es pregunta: com es que no actuen aqui?, com es que no han estat en cap edició de l'Acampada Jove?

dimecres, 22 de setembre de 2010

Trio d'asos valencians


A la segona meitat dels 70 es va fabricar al sud de la nació, al País Valencià, una tercera via entre el rock -llavors progressiu o simfònic: la musica laietana n'era l' adaptació indígena - i la cançó d'autor propis de la època. La premsa va batejar l'invent com a rock mediterrani. El cert es una serie d'artistes, encapçalats per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Julio Bustamante -el trio d'asos- van acostar la cançó i el pop-rock afegint-li un regust mediterrani. Els varen seguir d'altres com Coto en Pel, Pantaix o Cuixa, però els tres primers van deixar com a llegat tres obres fonamentals:



Pep Laguarda es l'anima bessona valenciana de Pau Riba. L'any 1.977 va publicar "Brossa d'ahir", un mític LP que va gravar als mateixos estudis de Deia on en Riba havia gravat Licors un parell de mesos abans. Produït per l'ex-Soft Machine David Aellen, es tracta de 6 temes llargs amb aires folkies on escoltem guitarres, flautes i percussions, amb tranquilitat i bon rotllo. El disseny de la portada es deliciós i, fins i tot van gravar un vídeo casolà:





Remigi Palmero segueix en actiu: el 2.007 va publicar un àlbum acústic i el 1.987 "Provisions". Abans (1.979), però, ja en havia regalat amb els Bon Mati el seu debut "Humitat Relativa". Vinculat a la musica des de ben xicotet havia passat pels 5 Xics i acompanyat a Eduard Bort, va parir un disc màgic, tendre i mes mediterrani que cap altre, amb una portada també de deix valencià. En ell va col.laborar ja Bustamante i el seu germà, Tico Balanza.





Bustamante es el tercer del trio. Va conèixer al Remigi quan va gravar Humitat Relativa, ajudant lo i travant una bona amistat que els porta a la edició de "Cambrers" el 1.981. Van compartir el grup In Fraganti i desprès ha seguit la seva carrera tant en català com en espanyol. Es la columna central del rock valencià dels últims 30 anys. Ha publicat sempre com a Bustamante fins l' aparició d'un altre amb el mateix cognom... Es el mes elèctric dels 3 discos sense perdre aquell inconfusible aroma valenciano-mediterrani.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Viatjant per Europa: Pais Basc

El rock radical basc va ser una etiqueta que va encabir un munt de grups del País Basc a mitjans dels 80. Eren grups d'estils diversos -punk, rock, ska, reggae - però surava de manera molt especial la influencia punk de The Clash, Ramones o Sex Pistols. Treballaven en petites discogràfiques independents -Soñua, Ouhika, Discos Suicidas- i el circuit de concerts es feia en gaztexes. Majoritariament les lletres eren en espanyol, però una bona part es van fer en euskera.



El moviment neix de la confluència de diversos factors: crisi econòmica -Altos Hornos de Vizcaya- que genera taxes d'atur del 26%, marginalitat (i consum de drogues) , presencia d'ETA i el Gal, el pla policial repressiu "Zona Especial Norte", etc... Els cantautors no podien fer de cap manera de portantveus de la situació, i l'esquerra abertzale (amb el diari Egin davant) acull els grups de RRB mes afins (Kortatu, Hertzainak,...) com a forma de relació amb la joventut basca i els converteixen en la seva bandera mediàtica, encara que molts altres (Eskorbuto, per exemple), no ho accepten. Entre mols altres "anti", eren anti-nacionalistes.




Alguns dels protagonistes de la moguda:

Barricada, d'Iruña (1.982), encapçalats per Enrique Villareal, el Drogas, han venut mes d'1 mil.lió de discos, i segueixen en actiu amb el seu rock dur i radical. Han publicat una vintena de discos, com el brillant "Rojo" (1.988)



Cicatriz (1.983-1.994) : els 4 membres que van crear el grup el 1.983 a Gasteiz -en un centre de desintoxicació- estan morts por causa de les drogues o el sida. Directes incendiaris. El grup es va dissoldre definitiv ment el 1.996. Van gravar "Inadaptados" (1.986), disc de culte del punk espanyol.

Eskorbuto (1.980-1.999) . Els anti-tot. Eren de Santurtzi i del seu 2on disc, "Ani-todo"(1.986), molts diuen que es el millor de punk en espanyol. Dos dels membres originals traspassats per la heroïna. Autors de la famosa "Mucha policía poca diversión".

Hertzainak (1.981-1.993), també de Vitoria. Van començar versionant els The Clash. I van incorporar el reggae i l'ska al seu repertori de punk-rock, amb un fort compromís polític amb l'alliberament del seu país.



Kortatu (1.984-1.988). El nom del grup d'Irun es en homenatge a un mugalari, mostra de la ideologia de la banda. Els Mugururza varen començar en castellà (a "Kortatu", el seu 1er LP nomes hi ha 2 en basc: "Sarri, Sarri", n'es una ) i es van euskaldunitzar progressivament, essent el seu ultim disc completament en euskera ("Kolpez Kolpe" (1.987)). «Nicaragua Sandinista» es impagable. Van girar sovint per Europa i van editar el 1er dub a l'estat: "Desmond dub".



La Polla Records
(1.979 - 2.003). Venen de Salvatierra, a Araba. Punks amb sentit de l'humor. D'entre la quinzena de referències es pot destacar "Salve" (1.984).

Zarama (1.977-1.994). Uns altres de Santurtzi: pioners en l'us de l'euskera en el rock, graven el 1er single punk del Pais Basc el 1.982. El 1.984 guanyen per Bilbao el concurs de RRB i publiquen "Indarrez", el seu 1er LP d'un total de 8. L'any passat van fer un comeback...



N'hi va haver molts altres: Baldin Bada, BAP!, Jotakie , Korroskada, Delirium Tremens, Potato, M.C.D., RIP, Tijuana in Blue...

I las Vulpes!!! Primer combo punk femení, amb versió Stooges inclosa, «Me gusta ser una zorra»!!!



El mes curiós del fenomen va ser el tractament informatiu de les revistes estatals de rock, algunes d'elles fetes al nostre país, que respectaven aquest moviment basc i, en canvi, es varen carregar sense contemplacions els homòlegs catalans!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Viatjant per Europa: Alemania


Als primers 70 va florir a la - llavors, abans d'autodeterminarse - República Federal d' Alemanya un nombrós reguitzell de creadors que tenien un doble referent. Per un cantó, el soul, el rock i el jazz -que interpretaven els musics americans que actuaven a les bases militars dels E.U.A establertes al país per protegirlo del dimoni comunista de l'altre costat del mur- i, per l'altre, la musica concreta i la composició "seria". Serveixi de mostra que membres de Can van estudiar amb el compositor Stockhausen.



Les primeres gravacions de, per exemple, Kluster -mes endavant, Cluster- son intensament experimentals, amb ganes de tallar amb el passat (passat que, per cert, inloia Hitler, el nazisme, l'holocaust, etc.). Fan musica molt radical. Es el que es va anomenar Kraut Rock o Cosmic Rock.



Reflectint el propi caràcter teutó la musica va ser mes mecànica, electrònica i planejadora que la que feien els seus con temporanis a les illes britàniques i a les ameriques. La veritat sigui dita, no van triomfar molt en el seu temps, però es van alçar com una tremenda influencia per grups posteriors d'estils diversos (post-punk, rock industrial, Stereolab, Tortoise...).



La disquera de Londres Soul Jazz Records va editar aquesta primavera un recopilatori, Deuschte Elektronische Musik, amb el subtitol "Experimental german rock and electronic musik 1.972-1.983". La van encertar. Pel que jo sé, no hi ha cap altra via d'entrada al kraut rock que aquesta. Hi son present temes de segells alemanys ( Brain, Metronome, Sky, Ohr, Kuckuck, EMI Electrola) i britanics (Virgin, United Artists) i pel que fa a artistes hi son presents tots els pesos pesants: Can, Popop Vul, Tangerine Dream i Amon Duul II.



No falten tampoc Faust, Neu! i Harmonia, ni L.A. Dusseldorf i Ash Ra Temple. Com he dit, tots els grans. Menys un: Kraftwerk, suposem que per problemes de llicencia



Tambe trobem rareses: Kollectiv, Ibliss o Conrad Schnitzler.

Es pot trobar en doble cd acompanyat de llibret o pels malalts de vinil en dos dobles LPs que son una autentica delícia.

dimarts, 20 de juliol de 2010

B.S.O.: Lousiana

Lousiana, amb New Orleans de capital, es una de les zones que mes ha representat per la musica popular d'Estats Units: d'entrada es on va néixer el jazz, d'on s'han escindit totes els altres estils. També es un dels focus principals del r&b i del funk, a banda dels propis cajun - musica que ve de la tradició de la comunitat acadiana, provinent del Quebec, que es va instal·lar a Lousiana a finals dels egle XVIII- i zydeco - dels negres criolls "creole" descendents dels esclaus-.



The Big Easy
("Mi querido detective", 1.987) es un thriller de polis corruptes amb notes de comèdia protagonitzat per Dennis Quaid i Ellen Barkin. A part d'alguna tòrrida escena de llit, te una interessant banda sonora que ens permet entrar en el mon de la musica de New Orleans, i en els estils cajun i zydeco propis de la zona. Si bé no ho va fer per la música de Louisiana el que la pel·lícula The Harder They Come va fer pel reggae, la banda sonora és una introducció molt bona a les àmplies
delícies musicals de la regió .




Comença amb la icònica "Iko iko" de The Dixie Cups i de seguida un altre clàssic: "Tipitina" del Professor Longhair, autentic new orleans r&b.





Dewey Balfa (que apareix en l'escena del porxo -que us acompanyo aquí sota- interpretant una peça que no apareix a la BSO, com d'altres) és al passat rural -acordió diatònic i violi- de música Cajun el mateix que Zachary Richard i Terrance Simiensón a la seva actual branca mes rockera.



Buckwheat Zydeco - pel zydeco- i Beausoleil -pel Cajun- representen una síntesi intel.ligent del vell, l'arrel, i el nou, diverses influencies pop-rock.




Zachary Richard i Terrance Simien, Buckwheat Zydeco i Beausoleil, tots ells hi son presents. Peró, a mes tenim The Wild Tchoupitoulas amb "Hey Hey (Indians Comin')". Es com una mena de supergrup que inclou The Neville Bros. i altres grans locals, conduits per l'inmens productor Allen Toussaint.




I, per anar acabant, The Neville Bros., es a dir, els antics The Meters acompanyant a Aaron Neville en la seva balada "Tell it like it is", demolidora.



Nomes falta en Dr. John i ja hi seriem tots! Quina festa!

diumenge, 11 de juliol de 2010

Alt 80

El punt de partida d'aquest post es allà on va acabar la revolució punk-new wave dels 70, que va colpejar fort la moguda i el negoci musicals. Aquelles primeres fornades ara es diversifiquen, creixen i creen nous sons i estils, es personalitzen.


Tot i així, intentar reflectir en un sol recopilatori, encara que sigui una caixa amb 4 cds, com es el cas de "Left of the Dial: Dispatches from the '80s Underground" -que va editar Rhino el 2.004-, l'escena alternativa dels 80s es una fita complicada. No ens posaríem mai d'acord. Cadascú faria una tria diferent. I encara que hi posis 82 temes...




El títol de la caixa fa referència a la part esquerra del dial de la F.M., que era on tenien assignades les seves frequències les ràdios universitàries americanes. De tarannà mes obert, la programació d'aquestes defuig la corrent pop mainstream i punxen musica mes underground. De manera que no trobarem ni els mes famosos ni tampoc els mes venuts. Si veurem els primers passos d'alguns que desprès van triomfar.



Aquí hi son presents els noms mes evidents, mes majoritaris: R.E.M., the Cure, Aztec Camera, the Pretenders, Ultravox, Lone Justice, the Smithereens, Concrete Blonde, Echo & the Bunnymen i the Church.




A l'altre extrem tenim atesos Dead Kennedys, Minor Threat, Throbbing Gristle, the Minutemen, Black Flag, Nick Cave & the Bad Seeds, Gun Club, the Butthole Surfers, the Raincoats i Beat Happening.



I entremig: paisley underground (the Three O'Clock, the Rain Parade, the Dream Syndicate), cantautors (Billy Bragg), sons britànics (the Jesus and Mary Chain, the Stone Roses, XTC), gòtic (Sisters of Mercy, Bauhaus), folk-punk (the Violent Femmes), retro-garage (the Lyres), ska (the English Beat)...



La nota dominant es doncs la diversitat



En fi: en tot cas, un bon recopilatori dels 80s alternatius, amb abundant bona musica, ben presentat i amb bona informació. I bons records!


dimarts, 6 de juliol de 2010

+ P.P.



Rhino -un de les nostres disqueres preferides- va editar l'any 1.993 una serie de 9 volums ( en LP o CD amb bonus) que va titular D.I.Y. (Do it yourself) i, d'aquests, en va dedicar 2 al PP britànic i 2 mes a l'americà, a mes d'altres que reflectien diverses escenes punk...



El primer d'ells, "Teenage kicks, UK Pop (1.976-1979)" s'enceta amb les restes del pub rock: el gran Nick Lowe, Wreckless Eric, Kursaal Flyers. I ho acompanyen amb l'explosió juvenil que es va produir al costat del naixement punk, sense ser-ho: Undertones ("Teenage Kicks"), The Motors.



La palma se l'enduen Eddie & the Hot Rods amb "Do anything you wanna do", els campions gays Tom Robinson Band amb "2-4-6-8 Motorway" i l'imparable "Top of the pops" de The Rezillos.



Falta l'Elvis Costello, pot ser?




El 2on volum, "Starry Eyes, UK Pop II (1.978-79)", es una mica mes fluix, al meu parer. Tot i això els Buzzcocks ("Even Fallen in love (with someone you shoudn't've?)"), The Undertones, XTC, Squeeze, (tres que repeteixen del primer volum) ajuden a mantenir el nivell.



Escoltaràs alguns menys coneguts: Bram Tchakosky, The Jags, The Records, The Searchers o Purple Heats.


A "Come out and Play, American Power Pop I (1.975-78)" queda ben palesa la formula de melodies clares amb guitarres energètiques.



Entre Pezband, Artful Dodger, Paleys Bros o Chris Stamey sobresurten els essencials The Nerves amb "Hanging on the telephone"(una versió d'aquest tema desprès farien famosos Blondie) o Chris Bell que tanca amb "I am the cosmos".




"Shake it up, American Powr Pop II (1.978-80)" es un pel mes brillant que l'anterior. Acaparen protagonisme the Romantics ("What I Like About You"), Shoes, 20/20 i The Beat, amb 2 temes cadascun d'ells.



Un plaer tornar a escoltar Pearl Harbour & the Explosions (la cantant llavors novia del Clash Paul Simonon), Holly & The Italians o The Plimsouls.

dilluns, 5 de juliol de 2010

P.P.




El power pop resulta de l'encreuament de les melodies dels Beatles amb les guitarres cruixidores de The Who. Hi ha qui diu que l'estil neix en el moment que The Beatles publiquen el "Sgt. Peppers", es a dir, quan deixen volar la seva imaginació i experimentacio a l'estudi.



Llavors es el moment en que Raspberries o Badfinger surten per defensar les cançons pop de 3 minuts de durada, a tot estirar.



Estableixen les bases de l'estil, però no es fins la segona meitat dels 70s que bandes com Cheap Trick, the Knack, the Romantics i Dwight Twilley van gaudir de hits. Tanmateix, the Shoes, the Records, the Nerves o 20/20 es van quedar com a bandes de culte.


A "Power pop anthems" (EMI, 2.005) hi tenim una primera aproximació.



Son 48 temes en 2 cds, molts d'ells no genuïnament power pop, però si que hi son els iniciadors ( Raspberries, Big Star i Badfinger), la onada de finals dels 70s ( Cheap Trick, the Knack, the Records, the Rubinoos), aixi com grups que en son arrel (Easybeats, The Kinks) i practicants posteriors (Jellyfish) .



Delícies: Todd Rungren amb "I saw the light" o Nick Lowe amb "Cruel to be kind", per exemple

El 2.007, Zonophone, tambe pertanyent a EMI, treu "Burning Souds, 20 power kille Cuts". Rebusquen als sotans dels segells Emi i fan una panoràmica de l'any 74 al 96.



Obren els genials The Flamin' Groovies -2na època- amb "Shake Some Action" i tanquen The Rutles amb "Shangril - La". Enmig: The Barracudas, The babys, The Boyfriens o Dwight Twilley.


Finalment, a "The Roots of power pop" la independent Bomp Records es centra, amb 26 pastilles, en el període finals dels 70s i primers 80s. Molts grups foscos però també hi caben Shoes, 20/20, Nashville Ramblers, Zeros, Romantics o Plimsouls. Una meravella del segell del gran guru del power pop i del garatge Greg Shaw. Us heu fixat en la portades? Unanimitat estil pop!

dimecres, 30 de juny de 2010

Com ho veig



Fa uns 300 anys Catalunya, el 1.714, va perdre la seva llibertat per les armes. Passat el segle XVIII de ressaca i recuperació, durant el segle XIX surten les primeres veus reclamant un tracte mes just pel país, la seva llengua, la seva cultura, la seva economia. Des d'aleshores hem estat intentant l'encaix del país a l'estat espanyol: com a estat federal o com a autonomia. Els diversos intents d'autogovern, malauradament, han sigut curts. L'aposta majoritària del catalanisme ha sigut, fins ara, la reforma de l'estat espanyol.

Sortint de la dictadura de Franco es va arribar al pacte constitucional, el 1.978. Tothom va cedir -alguns mes, d'altres menys- per tal de convertir l'estat, pensàvem, en una democràcia homologable als règims dels països occidentals que tenim a prop. Una mica coix, el pacte: no es va preguntar si volíem república o la independència, per exemple.

Aviat es va veure que l'autonomia que varem pactar se'ns quedava petita, -finançament i infraestructures, entre d'altres- però no es fins el Segle XXI que s'inicia un procés de reforma de l'Estatut. S'arriva a un acord: el 30 de Setembre. Es l'instrument que el poble català s'atorga i proposa a Espanya. Abans, però, Mas i Zapatero en pacten la primera rebaixa. Desprès, la segona: el ribot del Congreso de los Diputados. Tot i així, la majoria dels catalans el vota en referèndum. Desprès, s'envia al Tribunal Constitucional per que en comprovi la constitucionalitat de mes de 120 dels seus articles. El TC, desprès de 4 anys, ha dictat sentencia i pel que sembla, es carrega els avenços que pretenia la nova redacció.





Per mi ha sigut la prova del cotó que Espanya no ens vol: no ens vol com a catalans. No ens vol com nosaltres som o voldríem ser. El TC ha sigut clar: no mes via estatutària que fins on s'arribat ara ni cap camí federalista obert. Ara es hora de que els catalans triem: o acceptem la legalitat espanyola que no ens vol o creem un nova legalitat: l'estat català. O la sentencia del TC o la independència, no hi ha d'altre. Es l'hora de que els catalans -hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin- passin a ser ciutadans de Catalunya. Tots tenim la paraula. Parlarem o callarem?

dissabte, 12 de juny de 2010

Busca't la vida

El Punk Rock es tornar al rock & roll bàsic : acords de tres i una melodia simple, només que ho va fer més fort i més ràpid que qualsevol altra estil en el passat. Representa el mateix que el rock de garatge dels 60 mes l' herència dels Velvet Underground, The Stooges i els New York Dolls i es a mitjans dels anys 70 que es va convertir en el seu propi gènere.



Es trenca amb el passat immediat: a banda i banda de l'Atlàntic, les bandes de joves van començar a abandonar els excessos sonors que distingeix hard rock mainstream i despullen la música fins als seus elements essencials. No cal ser un gran instrumentista per fer musica. Es la filosofia fes-t'ho tu mateix (Do it yourself)



A Nova York, Ramones van ser els primer, a Londres, la primera va ser els Sex Pistols, invent del mànager Malcom Mclaren . Encara que les bandes tenien diferents sons - els Ramones eren més ràpids, mentre que els Pistols llançaven riffs més descuidats i més forts - l'acostament directe de les bandes va revolucionar la música al Regne Unit i els EUA. El Juliol del 1.976 the Ramones ja actuaven al R.U., deixant la seva petjada sobre les noves bandes britàniques



A Amèrica, el punk segueix sent una sensació underground, però al Regne Unit, va ser un fenomen a gran escala. Els Sex Pistols eren considerats com una greu amenaça per al benestar del govern i la monarquia -segur que la lletra de "Good Save the Queen", on la titllaven de faixista, no va entusiasmar a sa majestat-, però el més important, van ser la causa del naixament d'innombrables grups. Algunes de les bandes van seguir el disseny original dels Pistols, però molts van trobar el seu propi so, tant el pop atrevit dels Buzzcocks, com els experiments artístics de Wire i Joy Division .



Aviat la primera onada del punk es va dividir en post-punk (que va ser més experimental i artie que punk), New Wave (que era més orientat cap al pop), i el hardcore ( punk, encara més dur, més ràpid i més abrasiu).



Com totes les revolucions rock, el punk va ser impulsat per singles. Sens dubte que es van publicar genials LP's, però el vehicle essencial usat per la moguda punky va esser el single. En això es fixa l'excel.lent caixa de quatre discos de Rhino No, thanks! The '70s Punk Rebellion se centra en els senzills i presenta un treball d'introducció al genere quasi inmillorable. Els compiladors han pres la - encertada - decisió d'incloure proto-punks com New York Dolls, The Stooges, The Dictadors i Jonathan Richman -falten, per mi, els MC5-, i no ordenar estrictament cronològic els talls. Això beneficia el disc, ja que quests artistes es troben en el mateix esperit de les bandes que van inspirar. Una mica de tot trobem aquí: proto-punk, punk, post-punk, new wave i hardcore. Tot dels 70, això si.



Rhino també ha equilibrat el joc entre el punk americà i britànic, incloent tant els principis de hardcore punks dels Dead Kennedys i britànics supervivents del pub rock com Nick Lowe i Ian Dury en la mateixa mesura. Encara que hi ha una mica de diferència entre "Califòrnia Über Alles" i "Heart of the City", es mereixen ser presents ja que ambdós eren energia pura capturant l'esperit del punk, encara que de diferents maneres. Els grans britànics hi son: The Clash -que van evolucionar ampliant les seves mires primerenques de reagge al soul, ska , funk, rock'a'billy-, The Damned -encara en actiu, després de ser una de les icones dels gòtics-, The Jam -primer vehicle del genial Paul Weller-, The Stranglers...



I això és el que fa que No, Thanks! funcioni tan bé, que il.lustra la forma tant diversa que el punk i la new wave eren a finals dels 70, però fa especial èmfasi en l'aventura i l'emoció, el que significa fins i tot bandes arties com Pere Ubu i The Suicide enteses com pur rock & roll.

Els grans absents son els Sex Pistols, John Lydon ja els va negar el permís. Tampoc hi son el seu projecte posterior, els post-punk P.I.L. A les notes de la caixa es diu que millor que aquesta es fer-se amb el 1er dels Pistols



Joies d'aquesta caixa. Hi ha tres singles rars : "Little Johnny Jewel" de The Television , "Hey Joe" de Patti Smith, - els 2 singles previs als seus 1ers albums, no inclosos en aquests- a més d'una primera versió única de The Pretenders," The Wait ". O la versió single del "Shot By Your sides" de the Magazine, diferent a la inclosa a l'album. O...



L'extint segell Zonophone (EMI) va publicar 2 compilacions que repassaven la vessant britànica del moviment, amb "bales" publicades a les etiquetes que ara formen part d'EMI: a banda de la casa mare, Virgin o United Artists, entre d'altres.



El primer d'ells, Happening Alive and Nasty: the EMI Punk Singles Collection, aplega 20 cares a de singles de Buzzcocks, Generation X, Penetration o The Vibrators. Reflexa aquell punk primari (burro, en diria un bon amic).


A Nervous Tension the EMI Post-Punk Singles Collection repeteixen Skids, The Stranglers o Wire (amb altres peces ), però apareixen apostes molt mes interessants, atrevides, imaginatives i diverses: XTC, P.I.L.- el projecte post Pistols de John Lydon-, Magazine -de l'ex-Buzzcocks Howard Devoto-, Gang of Four o The Rich Kids -d'un altre ex-Pistols, Glenn Matlock-. I més.