dimecres, 22 de setembre del 2010

Trio d'asos valencians


A la segona meitat dels 70 es va fabricar al sud de la nació, al País Valencià, una tercera via entre el rock -llavors progressiu o simfònic: la musica laietana n'era l' adaptació indígena - i la cançó d'autor propis de la època. La premsa va batejar l'invent com a rock mediterrani. El cert es una serie d'artistes, encapçalats per Pep Laguarda, Remigi Palmero i Julio Bustamante -el trio d'asos- van acostar la cançó i el pop-rock afegint-li un regust mediterrani. Els varen seguir d'altres com Coto en Pel, Pantaix o Cuixa, però els tres primers van deixar com a llegat tres obres fonamentals:



Pep Laguarda es l'anima bessona valenciana de Pau Riba. L'any 1.977 va publicar "Brossa d'ahir", un mític LP que va gravar als mateixos estudis de Deia on en Riba havia gravat Licors un parell de mesos abans. Produït per l'ex-Soft Machine David Aellen, es tracta de 6 temes llargs amb aires folkies on escoltem guitarres, flautes i percussions, amb tranquilitat i bon rotllo. El disseny de la portada es deliciós i, fins i tot van gravar un vídeo casolà:





Remigi Palmero segueix en actiu: el 2.007 va publicar un àlbum acústic i el 1.987 "Provisions". Abans (1.979), però, ja en havia regalat amb els Bon Mati el seu debut "Humitat Relativa". Vinculat a la musica des de ben xicotet havia passat pels 5 Xics i acompanyat a Eduard Bort, va parir un disc màgic, tendre i mes mediterrani que cap altre, amb una portada també de deix valencià. En ell va col.laborar ja Bustamante i el seu germà, Tico Balanza.





Bustamante es el tercer del trio. Va conèixer al Remigi quan va gravar Humitat Relativa, ajudant lo i travant una bona amistat que els porta a la edició de "Cambrers" el 1.981. Van compartir el grup In Fraganti i desprès ha seguit la seva carrera tant en català com en espanyol. Es la columna central del rock valencià dels últims 30 anys. Ha publicat sempre com a Bustamante fins l' aparició d'un altre amb el mateix cognom... Es el mes elèctric dels 3 discos sense perdre aquell inconfusible aroma valenciano-mediterrani.

2 comentaris:

  1. Que bo el Remigi Palmero, ja quasi l'havia oblidat.

    ResponElimina
  2. Com diria Rafa Xambó: La santíssima trinitat del rock valencià. Molt bo company... és per ací. Cal fer bullir la mar... Cal recuperar el nostre llegat del Rock Valencià.

    ResponElimina