Fa mesos que no faig una entrada al bloc. No tinc cap raó especial per no haver la fet. L'ambient de crisi? La feina? No ho se exactament. Mandra? Podria ser. Tot plegat... En tot cas, aviat hi tornaré. Deixaré de ser monotematic. A banda de la música, hi ha mes coses a la vida!. Cert.
Una d'elles es la televisió. Aquella caixa tonta de la qual surten imatges -en general- d'escassa qualitat. Pel que fa a la tv l'any 2.012 no pot començar pitjor: demà no tindrem salts d'esquí des de unes pistes d'esquí de nom indesxifrable! Des de l'any 1.962 et llevaves per cap d'any, sense haver descansat gaire, a voltes ressacos, però sabies que podies passar el matí mandrejant devant la tv. Aquest any TVE no fa la retransmissió. La dimensió de la tràgedia es immensa. Que farem? Sortir en pijama a veurels a un bar que tingui el corresponent canal de pagament? Sería el mateix? Jo crec que no
No tinc la solució. Per ajudarvos a superar el trauma us deixo el vídeo del salt mes llarg que s'ha fet mai.
No recordo on, vaig llegir que el soul dels 60 va estar dominat per Motown, Atlantic, Stax i... James Brown. Es a dir, posant a JB al mateix nivell que l'obra de segells sencers de la importància dels anomenats!. I no n'hi ha per menys. Actiu des dels 50s, James Brown representa per ell mateix tota la evolució del R'n'B al soul, i d'aquest al funk ( estil que de fet, inventa ell mateix), i a la musica disco...
Treballador incansable, va ser conegut com a padrí de soul i com l'home mes treballador del negoci. No en va , la James Brown Revue - que incloïa altres artistes- feia centenars de concerts cada anys...
I encara trobava temps per produir i apadrinar les carreres de Fred Wesley, Maceo Parker, Lynn Collins, Vicky Anderson, i tants d'altres.
I desprès ha sigut un dels mes samplejats per tota la onada hiphopera (per exemple: "Funky drummer").
Tot aquest llegat es pot comprovar a la caixa "Star Time". (Aquesta es la imatge de la reedició de 2.004). Es un recull en 4 cd's dels seus singles mes importants de tota la seva carrera. Carrera, que com a "home mes treballador de l'escena" es difícil de seguir. En va publicar , de singles, mes de 175 entre 1.956 ("Please, please, please" va ser el primer -quin començament, eh?-) i 1.989 ! I pel que fa a LPs, en va editar mes de 70! El padrí del soul es gairebé inabastable. En aquesta caixa us podreu trobar 71 dels centenars de temes. Sense desperdici.
La edició de 1.991 era així
El cas es que escoltant aquesta caixa vaig arribar al següent tema: "Hot (I need to be loved, loved, loved)"
Mentre l'escoltava em deia, aquest riff de guitarra em sona!. Qui es? Vaig estar rumiant, fins passats deu minuts, i ho vaig recordar:
El riff pertany a un tema de David Bowie escrit amb en John Lennon i en Carlos Alomar pels seu LP de 1.975 "Young americans". En James Brown el fa servir sense complexes (i sense permís dels autors) que, com no va arribar a ser un gran hit, no van demandar al padrí del soul. Una curiositat mes que ja sabem.
Fa ja uns quants mesos -massa- que no faig cap entrada al bloc: ja sabeu, feina, vacances, política,...(amb tot, no tinc escusa), però els artistes que m'agraden segueixen treballant dur. Sense descans. Faré una mica de repàs.
Un d'ells es Very Pomelo.Un grup que es realment inclassificable: hi ha rockabilly, rock, rumba, gotes de jazz i folk. Amb un bon amic els varem veure en directe a l'Altaveu de Sant Boi fa uns dies: frescos i potents, recorden a estones als Rolling mes psicodèlics, a estones a Kustonica, a Tom Waits... vaja, tot bones sensacions.
L'any passat van fer un primer disc ("Figaro, figaro" que ja el varem comentar com de lo milloret del 2.010) i aquest any presenten "Xurrac Asclat", un recull de 14 temes dels mes de 30 que van gravar: una mostra de la hiperactivitat del lider , Xarim Aresté. Que, per cert, va actuar amb els Sopa de Cabra en aquesta ultima reunió, com a guitarrista contractat. Aquí en teniu una mostra:
Uns altres que segueixen fen feina: El Belda i el Conjunt Badabadoc. Molta feina: ja ho veureu. I bona feina!. Ja varem deixar constància fa uns mesos de la publicació d'un single, i ara d'una de les seves cançons, "Cims i Abismes" n'han fet ara aquest bonic videu:
I encara tenen temps d'organitzar els Aplecs Modernistes d'aquesta tardor: Osona (8-10), Vallesà (28 i 29 del 10) i del Segrià (4 i 5 del 11). En el primer d'ells presentaran un nou senzill: "Soc Així"/"Ie ie". I en el darrer podreu gaudir del nou projecte de l'Albert Gil (Brighton, Matamala...): Pista Lliure.
Al damunt de tot això han col.laborat en el "Preludi a l'Hiparxiologi", de David Esterri, basada en la obra "La Escala de la vida" del grandissim filosof català Francesc Pujols. Aquí els teniu en plena feina amb la Cobla Sant Jordi. Que us deia, un no parar!
Un dels preferits de la casa ha estat en crisi. Els Trons han perdut el guitarrista Marc Argenter, però el projecte tira endavant. Segueixen actuant, gravant i composant:
El canvi de formació, que ara integrarà un teclista, el podreu veure, el 7 octubre a Les Corts
I aixó es tot nois i noies. Prometo ser mes constant, a partir d'ara.
Aquest primer tram d'any el modernisme aborigen ha donat fruits:
Mentre preparen el seu esperat LP, Els Trons ens ofereixen de nou un tast del seu so 'Riot On Tuset Street'. Aquesta vegada us presenten quatre versions tronadores que rendeixen tribut als seus herois del Sunset Strip '66 els Love ("7&7 Is"), els Turtles ("Outside Chance"), Byrds ("Feliç sense tu") i els Standells ("Jugues amb mi") - tot i que segurament la portada us farà pensar en un tribut a una altra banda de llegenda!
Aquestes cançons són de les mateixa sessió d'enregistrament del segon EP, i com aquell són editades en una tirada limitada de només 500 exemplars per Butterfly que volaran ràpid.
The Gruixut’s tornen amb el seu segon disc ‘Que vénen els indies!’, sota la producció de Lluís Costa (Costa 59). Un disc carregat de potència i grans dosis d’àcida ironia que mostren les seves clares influències de rock’n’roll i punk rock i una portada del genial Max.
‘Que vénen els indies!’ és una clara declaració d’intencions, que reivindica l’existència del rock’n’roll en un panaroma català clarament dominat per les tendències folk i pop amb un missatge amable. Un missatge incendiari que intenta despertar una societat que sembla cada cop més adormida i falta de valors. Els clars referents al rock escandinau (The Hives, Gluecifer, The Hellacopters,…) i nordamericà (Eagles of Death Metal, The Dirtbombs, Danko Jones, Iggy Pop, …), així com al rock’n’roll més clàssic (Chuck Berry, Eddie Cochrand, Jerry Lee Lewis,…), combinat amb un explosiu directe, converteix a The Gruixut’s en una maquinària de rock’n’roll.
Belda i el Conjunt Badabadoc, van llençar un nou senzill en exquisit vinil que complementa el que ja van publicar l’octubre del 2010 (on no hi van cabre les 4 peces!) i el van presentar el passat dia 21 d’abril al Rude Club barceloní. Seguint amb els seus aires jamaicans, al disc hi trobareu dues versions caribenyes d'autors nostrats: una del “Vitamina Sol” dels illencs Antònia Font i una altra del “Cims i Abismes” del valencià Pep Laguarda. Com que no tinc cap testimoni sonor ni visual del nou senzill us deixo amb la seva revisió d'un altre clàssic
Galícia es un país situat a l'extrem nord-oest de la península ibèrica, amb fortes arrels celtes. Comparteix idioma amb Portugal, estat amb el que manté fluides relacions socials, culturals i econòmiques. A finals dels 60's apareixen els primers grups que usen la seva llengua: Los Tamara -també, amb l'espanyol- van ser els mes famosos.
No va ser,però,fins als 80s,que podem parlar d'escena gallega.
Radio Océano , el pioners, van ser un grup de pop-rock gallec, amb influències punk, creat a A Coruña el 1981. Van ser molt actius en l'escena del rock gallec de l'època, que ells van ajudar a fundar.
El grup va ser format pels periodistes corunyesos Xosé Manuel Pereiro (actualment a TVE i corresponsal d'El País) i Santiago Romero el 1981. Pereiro es feia dir «Johnny Rotring», paròdia del nom del cantant de Sex Pistols, mentre que Romero era «Rossmero». Aviat van començar a tocar amb els grups que en aquell moment començaven a fer rock a Galícia (Siniestro Total, Os Resentidos), dins del que es va denominar la "movida" gallega.
En paraules dels germans Astudillo (col.laboradors de la revista Ruta 66), «després de sentir les seves primeres maquetes, la gent arribava a afirmar que Ràdio Oceà eren els U2 de Galícia. Això va crear més expectativa al voltant del grup, ja que per aquelles dates els irlandesos eren prou coneguts i apreciats per un gran nombre de persones ».La veritat és que, encara que l'influx dels primers àlbums d'U2 és notable (especialment a les guitarres), el ventall d'influències punk i post punk del grup era força més ampli: «Escoltàvem de tot. De Ramones a Velvet, de B52 a Neil Young, power pop com Romantics, i els obvis, Pistols, Exploited, UK Subs. Però la referència clara eren els Clash ».
Van ser els guanyadors d'un concurs per a nous grups de Ràdio Nacional d'Espanya, el que els va permetre gravar el seu únic LP (Nin cal que fai), l'any 1985, a Madrid. El disc va aparèixer en els primers mesos de 1986. A la ressenya de Ruta 66, es deia sobre el disc: «El resultat final són deu potents cançons amb les més diverses influències musicals, acompanyades d'uns textos esquitxats de dosis d'humor. Del repertori presentat caldria destacar els següents talls com els més atractius: "El balcón", "Aplazamiento" i "Como o vento"
L'àlbum de Radio Océano és una obra seminal del rock gallec i, a més de ser una peça de col.leccionista, es valora com un dels discos fonamentals en la història del rock gallec.
Llavors arriba el moviment bravú. Es coneix com bravú al moviment musical sorgit a Galícia a finals dels 80, a través de grups que tenien en comú un orgull per la cultura popular gallega.
Xavier Valiño va arribar a formular uns principis d'aquest moviment en el seu llibre "A paixón que Queima o Peito" ("La passió que crema el pit"). En paraules dels seus membres, el bravú és un "rock sense capar, que va sorgir quan les guitarres van arribar als pobles".
Es pot considerar el bravú un rock rural, de la Galícia profunda, forma d'expressió dels fills de camperols i pescadors, que narren les seves vivències quotidianes, tenyides sempre per un cert aire còmic i irònic.
Alguns dels grups mes representatiu son:
* Os Resentidos de Antón Reixa * Os Diplomáticos de Monte-Alto * Heredeiros da Crus * Yellow pixoliñas * Ruxe Ruxe * Rastreros * Los Berrones
Os Resentidos . Van ser un grup de pop i rock, dificilment classificable, fundat el 1984 per Antón Reixa, Alberto Torrado i Javier Soto. Javier va acabar abandonant i va ser substituït per Xabier Debesa. Antón Reixa escriu les lletres de les cançons i canta, i els altres dos components s'encarreguen de la instrumentació (guitarra, baix, gaita, teclats i programacions). Es van separar el 1994.
La seva cançó més popular va ser "Fai un sol de Carallo" (1986), però el seu disc més aclamat per la crítica va ser "Jei" (GASA, 1990), elegit per la revista musical Rockdelux com a millor disc nacional de l'any.
Anton Reixa ha seguit una fructifera carrera com a music (Nacion Reixa), escriptor (11 llibres publicats), director de cinema, sempre lligat a la realitat social i nacional de la seva terra.
Os Diplomáticos de Monte Alto va ser un grup de música rock format al barri de Monte Alto (A Coruña) i enquadrat com un dels màxims representants del moviment bravú. Tenien un so propi i únic marcat per l'ús de l'acordió com a instrument principal, a més d'influències ska, punk, folk o de les orquestres típiques de les festes populars gallegues.
El 1989, Ròmul Sanjurjo i Xurxo Souto, fins llavors components del grup folk Belida, són cridats per compondre una sintonia per a la radionovela Os frigoristes, emesa per Ràdio Galega. El resultat és una maqueta de tres cançons , incloent la sintonia seleccionada per la novel.la, una arriscada versió del tema popular Non moltes quer.
El 1991 el grup grava el seu primer LP, Arroutada Pangalaica, editat pel segell Dro i produït per la Fundación Resentidos (fundada per Antón Reixa, Alberto Torrado i Javier Devesa). En aquest disc Os Diplomáticos ja mostren un característic so de rock alegre, amb ritme esbojarrat i constant presència de l'acordió. Despres, 2 gires per Galiza i Portugal de 40 i 14 bolos.
Despres de segon àlbum del grup, Parrús, (1993, Fonomusic) més agressiu que el del seu predecessor, graven el documental musical "Fillos de pita" i s'encarreguen de la producció executiva del recopilatori Unión Bravú, que serveix de suport al conegut com a moviment bravú, format per grups com Os Resentidos d'Antón Reixa, Yellow pixoliñas o Heredeiros da Crus.
El 1995, és de nou Fonomusic qui publica el tercer disc d'Os Diplomàtics, ¡Avante toda!, Produït per Kaki Arkarazo i considerat per molts seguidors com el millor disc de la banda. En ell es mostra un so més lleuger que el de l'anterior àlbum. Mes gira...
És el 1999 quan per fi apareix el nou i quart disc d'estudi, Capetón, en aquesta ocasió autoproduït. Aquest disc pren per tema central la vida i les històries de la mar ("Capetón" és el nom que els mariners gallecs donaven a Ciutat del Cap, Cape Town), el que suposa un gir radical respecte a les lletres humorístiques, iròniques o surrealistes que caracteritzaven al grup deixant pas a peces de major serietat i la utilització puntual d'instruments com la gaita i el violí
Mes gires, projectes paral.lels, canvis de formació (Xurxo Souto sen va), un nou disc i finalment, el 2005, dissolució. Heredeiros da Crus és l'altre gran exponent del Rock Bravú, fundat el 1992 per Antón Axeitos (Tonhito de Poi) en Castinheiras de Ribeira, província de A Coruña.
El 1994 publiquen el seu primer treball, A quadrilla de Pepa a loba, en el qual s'inclouen cançons que ràpidament arriben popularitat entre la joventut gallega dels 90 com Quero josar o R7-O Jran batacaso, encara que l'èxit els arribarà de la mà del single Que Jalla é que s'emetia al programa infantil Xabarín Club.
Destaquen com influències musicals del grup dels grans clàssics del rock and roll, sobretot els Rolling Stones i els AC/DC.
Quan amb Està que te cajas Heredeiros da Crus es converteixen en el grup gallec amb millor acceptació comercial. També són el primer grup de rock en gallec a gravar un doble directe All Right Chicago o un DVD Chicarrón.
The Clash es un dels meus grups predilectes. Una carrera no molt llarga, però molt intensa. Començant amb estil punk feréstec i salvatge evolucionen de pressa cap un rock banyat amb deixos reggae, ska, soul, funk, rap (llavors no en dèiem hip-hop), etc... Des de ben aviat van mostrar les seves influències amb les versions d'altri que incloïen en els seus discos.
Ja al 1er LP "The Clash" (1.977), hi trobem "Police & Thieves", un reggae de Junior Marvin (co-escrit amb Lee Perry) que, accelerant el tempo i amb uns arranjaments aparentment simples d'en Mick Jones, esdevé una de les joies del disc.
"Pressure Drop" va ser la cara B de "English Civil War", single del 2on LP a l'any 78. Un altre clàssic jamaicà revistat, aquest cop es de Toots & the Maytals. Punkerització!
Ja l'any 1.979 editen "Cost of Living" EP. L'encapçalava "I fought the law", un tema del cantautor country Sonny Curtis que ja havien revisat, amb èxit, l'any 1.966, els Bobby Fuller Four. Ells es basen en aquesta ultima, i la milloren.
Al doble "London Calling" (1.979) la 2na cançó, just desprès de la que dona títol aquest,el seu tercer treball, es "Brand New Cadillac". Un rock'a'billy accelerat de Vince Taylor. Respecten força l'original.
La peça que obre la 3ra cara del vinil es "Wrong 'Em boyo". La introducció de la mateixa es la ni mes ni menys que la tradicional "Stagger Lee" segons Lloyd Price i l'empalmen amb la peça de The Rulers... donant-li velocitat, aixó si.
Quasi al final del disc trobem "Revolution Rock", un altre reggae, molt respectuos amb l'original de Dany Ray & the Revolutionaries.
"Time is Tight" es un instrumental dels asos del soul Booker T & the MG's. Els Clash el feien servir per provar els instruments abans dels concert. Apareix per primera vegada a i mes tard al recopilatori "Black Market Clash", del 1.980.
Al mateix recopilatori escoltem "Armagideon Time" (i el seu dub "Justice Tonight/Kick it over"), que formaven part d'un single que va sortir desprès de "London Calling", encara que no pertanyien a l'LP. Mes reggae. L'original es de Willie Williams. Fidel.
Ja en el 4rt LP (Triple!)"Sandinista"(1.980)hi trobem "Police on my back", d'Eddy Grant & The Equals, a la qual donen nova energia.
I també s'atreveixen, amb resultats mes que dignes, amb "Junco Partner", un clàssic R&B de New Orleans que havia fet seu l'inmens Dr. John, al qual donen un tractament jamaicà. Us mostro, però, la versió d'en Louis Jordan!
Crec que no m'he deixat cap versió dels Clash. Que us sembla, amics?
El blues va néixer de les cançons espirituals i de feina que els esclaus africans s'havien endut del seu continent. Son cançons d'estructures i progressions simples, que es poden allargar a convenien cia i permeten una fàcil improvitsació sobre les mateixes. I els instruments usats guitarres i pianos. Desprès de la Segona Guerra Mundial l'estil electrifica molt majoritari ament. De fet, del blues neixen la majoria dels estils de musica popular americana: Jazz i R&B i derivats...
D'entre la colla d'estrelles que ha donat l'estil hi ha 4 King, 4 reis: Earl, Freddie, Albert i B.B.
El menys conegut dels 4 es l'Earl. Earl King va ser una de les forces vives del Blues de New Orleans durant mes de 4 dècades. Va treballar amb les cases de discos Savoy, Speciality, Ace i Imperial. Era una de les peces fonamentals de la house band de l'estudi Cosimo, on va participar en centenars de sessions. Va escriure desenes de cançons, algunes de les quals van arribar a ser grans èxits, som "Come On", també coneguda com "Let de good times roll"
Altres èxits primerencs van ser: "Those Lonely, Lonely Nights", "Trick Bag","Always a First Time","Those Lonely, Lonely Nights".
Un dels millors discos seus es "Street Parade" que va esser gravat el 1.972 amb Allain Toussiant i els Meters encara que no va sortir fins l'any 1.981: una meravella de funky New Orleans R&B. Als 90s va tenir una segona joventut amb "Sexual telepathy"(1.990) i "Hard rivers to Cross" (1.993). El 2.003 va morir de complicacions amb la diabetis que patia feia anys.
Mes famos es en Freddie. Freddie King va néixer a Texas el 1.930, on de ben petit ja tocava blues acústic. Als 16 anys, la família emigra a Chicago i de seguida entra en contacte amb els sons elèctrics del Chicago Blues, forma la seva pròpia banda i comença gravar per Parrot, Chess i El-bee, on el 1.957 s'estrena a nom propi. 3 anys desprès, ja amb Federal records, edita un single "You've Got to Love Her With Feeling" (1.960) que te un cert èxit, seguit d'un altre que, aquest cop si, es un gran èxit.
Hi ho fa amb la cara b del single, l'instrumental "Hide Away" (1.961). El primer àlbum, vocal, apareix el mateix any, i el 2on, instrumental, "Let's Hide Away and Dance Away With Freddy King: Strictly Instrumental", el 1.962. Una joia.
Va continuar a Federal fins a final de la dècada deixant un llegat entre els que destaca un segon àlbum instrumental: "Freddy King Gives You a Bonanza of Instrumentals" aparegut el 1965. Una altra joia.
Va gravar desprès 2 parell d'albums per a Cotillon, produïts per King Curtis, 3 pel segell Shelter de Leon Russel i 2 per RSO, un d'ells ("Burglar",1.974) produït per Eric Clapton, fan in condicional. Tots amb bon nivell.
Entretant, no parava de fer directes però va morir per aturada cardíaca el desembre del 1.976.
L'Albert es encara mes conegut que en Freddie. Albert King va creixer a Arkansas (havia nascut a MS l'any 23) i es caracteritza per ser esquerra i tocar la guitarra simplement girantla, sense canviar les cordes. La 2na meitat dels 50s es una de les estrelles del circuit de clubs de St. Louis. Va començar a gravar singles amb Bobbin, que van tenir una certa repercusió i despres els va llicenciar a Chess. Despres va treballar amb King/Federal i finalment va arribar a Stax Records, on va fer historia
Tots els singles que va gravar amb Stax ho va fer amb Booker T &the MG's (per exemple "Laundromat Blues" (1966) i "Cross Cut Saw" (1967).
"Born Under a Bad Sign" (1.967) va ser la reunió d'aquestos 1ers singles i altres, com el que dona nom a l'album, i va esdevenir un dels mes popular i influents albums de blues de la historia.
Despres d'aquest, va seguir amb Stax fins a meitats dels 70s, amb discos de gran qualitat:"Live Wire / Blues Power","Jammed Together","I'll Play the Blues for You".
Despres va seguir als segells Utopia, Tomato Records i Fantasy, i fent tournes per tot el mon fins a la seva repentina mort del desembre del 92.
Finalment, el primer rei: BB. B.B.King es tan conegut que no calen presentacions. La llegenda viva del blues, en actiu des de finals dels 40, innombrables exits, sempre acompanyat de la seva (guitarra) Lucille.
Soc totalment incapaç de resumir la seva carrera per tant nomes faré esment a alguns dels seus discos que mes m'agraden:
"Singin' The Blues" (1.958): recopilació de singles primerencs, per a Crown incloent 'Bad Luck', 'Every Day I Have The Blues', 'Ten Long Years' i el seu primer gran exit 'Sweet Little Angel'.
"The blues" (1.960). Un altre sampler amb singles de Kent i RPM dels 60s. Amb tota la seva banda a tot drap: vents, piano, armonica...
"Live at the Regal" (1.964,MCA). Directament el millor disc de blues en directe mai enregistrat.
"Completely Well" (1.969,MCA). Un dels primers albums pensat per tots el publics, no nomes pels blues fanatics.
"Indianola Mississippi Seeds"(1.970,MCA). Amb musics d'estudi pero funciona, al contrari que altres de la mateixa epoca.
> "Live in Cook County Jail" (1.971,MCA) Una de les millors gravacions de concert de la historia...
"Spotlight On Lucille" (1992) Recopilatori d'instrumentals gravat pels segells Kent i Modern als 60s. Buff!!
Desprès d'un final d'any mandrós, amb poca activitat blocaire, encetem el 2.011 amb una tria -del tot subjectiva- de les novetats musicals del pais que mes m'han agradat de l'any que acabem de tancar. Per ordre alfabètic. I amb mostres audiovisuals.
Aias"A la piscina" (Captured Traks). Ha hagut de ser una discogràfica nord americana qui editi l'estrena d'aquest trio femení que fan un pop fresc i sorollós. A seguir les amb atenció.
Casasses i Comelade "N'ix" (Discmedi) Segon capítol de la col.laboració entre el poeta Enric Casasses i el music rossellones Pascal Comelade: poesia sobre una base de rock cru i primitiu.
Aqui amunt els teniu fent barbaritats amb la Bel Canto Ochestra
El Belda i el Conjunt Badabadoc"País Petit"/"Gemma"(auto editat). Nou single amb versions de LLach i Humet per predicar la bona nova modernista. Aqui els teniu durant la gravacio:
Els Pets"Fràgil" (Discmedi) Mes clàssics que continuen fent material de primera qualitat, aquesta entrega es mes crua i natural que l'anterior. Segueixen en poder de la recepta de la perfecta cançó pop.
Els Surfing Sirles"LP"(Bankrobber) Garatge-punk i sentit de l'humor. Començant per la parodia de la portada dels 'Goo' dels Sonic Youth il.lustrada amb l'acudit: 'El molt carallot em va dir: "Si arribo a saber que eres verge aguanto més", i jo li vaig respondre: "Si sé que aguantes més, em trec els `panties´, imbècil"'. Aqui un clip:
Els Trons"La dosi" (Butterfly) 2on EP del millor grup de garatge català del mon. Tradueixen els clàssics "kicks" i "Tainted Love" i s'atreveixen amb les primeres composicions pròpies, "La dosi" i "La pena", que no desentonen. Aqui teniu un clip del 1er EP, el del 2on ja l'he penjat
Mishima "Ordre i aventura" (Sones) Continuen en estat de gracia. En menys de 30 minuts continuen definint el seu so pop, amb l'ajuda del productor Paco Loco. En directe a TV3 interpretan el 1er tema d'aquest LP
Roger Mas"A casa d'enlloc" (K Industria Cultural). Menys ambiciós que l'anterior treball però igualment convincent. Un video de l'album:
Sanjosex "Al marge d'un camí" (Bankrobber) Un altre que segueix progressant. Fa una cançó tranquil·la amb aires vanmorrisionians que convenç a tothom. Una d'elles:
Very Pomelo "Figaro, Figaro" (Rock on music). Una altra estrena, però editada per una disquera local. Hi ha rumba, rockabilly, canço, rock; però tot i la diversitat no sona dispers. Aqui en teniu un parell de mostres
