dimarts, 20 de juliol de 2010

B.S.O.: Lousiana

Lousiana, amb New Orleans de capital, es una de les zones que mes ha representat per la musica popular d'Estats Units: d'entrada es on va néixer el jazz, d'on s'han escindit totes els altres estils. També es un dels focus principals del r&b i del funk, a banda dels propis cajun - musica que ve de la tradició de la comunitat acadiana, provinent del Quebec, que es va instal·lar a Lousiana a finals dels egle XVIII- i zydeco - dels negres criolls "creole" descendents dels esclaus-.



The Big Easy
("Mi querido detective", 1.987) es un thriller de polis corruptes amb notes de comèdia protagonitzat per Dennis Quaid i Ellen Barkin. A part d'alguna tòrrida escena de llit, te una interessant banda sonora que ens permet entrar en el mon de la musica de New Orleans, i en els estils cajun i zydeco propis de la zona. Si bé no ho va fer per la música de Louisiana el que la pel·lícula The Harder They Come va fer pel reggae, la banda sonora és una introducció molt bona a les àmplies
delícies musicals de la regió .




Comença amb la icònica "Iko iko" de The Dixie Cups i de seguida un altre clàssic: "Tipitina" del Professor Longhair, autentic new orleans r&b.





Dewey Balfa (que apareix en l'escena del porxo -que us acompanyo aquí sota- interpretant una peça que no apareix a la BSO, com d'altres) és al passat rural -acordió diatònic i violi- de música Cajun el mateix que Zachary Richard i Terrance Simiensón a la seva actual branca mes rockera.



Buckwheat Zydeco - pel zydeco- i Beausoleil -pel Cajun- representen una síntesi intel.ligent del vell, l'arrel, i el nou, diverses influencies pop-rock.




Zachary Richard i Terrance Simien, Buckwheat Zydeco i Beausoleil, tots ells hi son presents. Peró, a mes tenim The Wild Tchoupitoulas amb "Hey Hey (Indians Comin')". Es com una mena de supergrup que inclou The Neville Bros. i altres grans locals, conduits per l'inmens productor Allen Toussaint.




I, per anar acabant, The Neville Bros., es a dir, els antics The Meters acompanyant a Aaron Neville en la seva balada "Tell it like it is", demolidora.



Nomes falta en Dr. John i ja hi seriem tots! Quina festa!

diumenge, 11 de juliol de 2010

Alt 80

El punt de partida d'aquest post es allà on va acabar la revolució punk-new wave dels 70, que va colpejar fort la moguda i el negoci musicals. Aquelles primeres fornades ara es diversifiquen, creixen i creen nous sons i estils, es personalitzen.


Tot i així, intentar reflectir en un sol recopilatori, encara que sigui una caixa amb 4 cds, com es el cas de "Left of the Dial: Dispatches from the '80s Underground" -que va editar Rhino el 2.004-, l'escena alternativa dels 80s es una fita complicada. No ens posaríem mai d'acord. Cadascú faria una tria diferent. I encara que hi posis 82 temes...




El títol de la caixa fa referència a la part esquerra del dial de la F.M., que era on tenien assignades les seves frequències les ràdios universitàries americanes. De tarannà mes obert, la programació d'aquestes defuig la corrent pop mainstream i punxen musica mes underground. De manera que no trobarem ni els mes famosos ni tampoc els mes venuts. Si veurem els primers passos d'alguns que desprès van triomfar.



Aquí hi son presents els noms mes evidents, mes majoritaris: R.E.M., the Cure, Aztec Camera, the Pretenders, Ultravox, Lone Justice, the Smithereens, Concrete Blonde, Echo & the Bunnymen i the Church.




A l'altre extrem tenim atesos Dead Kennedys, Minor Threat, Throbbing Gristle, the Minutemen, Black Flag, Nick Cave & the Bad Seeds, Gun Club, the Butthole Surfers, the Raincoats i Beat Happening.



I entremig: paisley underground (the Three O'Clock, the Rain Parade, the Dream Syndicate), cantautors (Billy Bragg), sons britànics (the Jesus and Mary Chain, the Stone Roses, XTC), gòtic (Sisters of Mercy, Bauhaus), folk-punk (the Violent Femmes), retro-garage (the Lyres), ska (the English Beat)...



La nota dominant es doncs la diversitat



En fi: en tot cas, un bon recopilatori dels 80s alternatius, amb abundant bona musica, ben presentat i amb bona informació. I bons records!


dimarts, 6 de juliol de 2010

+ P.P.



Rhino -un de les nostres disqueres preferides- va editar l'any 1.993 una serie de 9 volums ( en LP o CD amb bonus) que va titular D.I.Y. (Do it yourself) i, d'aquests, en va dedicar 2 al PP britànic i 2 mes a l'americà, a mes d'altres que reflectien diverses escenes punk...



El primer d'ells, "Teenage kicks, UK Pop (1.976-1979)" s'enceta amb les restes del pub rock: el gran Nick Lowe, Wreckless Eric, Kursaal Flyers. I ho acompanyen amb l'explosió juvenil que es va produir al costat del naixement punk, sense ser-ho: Undertones ("Teenage Kicks"), The Motors.



La palma se l'enduen Eddie & the Hot Rods amb "Do anything you wanna do", els campions gays Tom Robinson Band amb "2-4-6-8 Motorway" i l'imparable "Top of the pops" de The Rezillos.



Falta l'Elvis Costello, pot ser?




El 2on volum, "Starry Eyes, UK Pop II (1.978-79)", es una mica mes fluix, al meu parer. Tot i això els Buzzcocks ("Even Fallen in love (with someone you shoudn't've?)"), The Undertones, XTC, Squeeze, (tres que repeteixen del primer volum) ajuden a mantenir el nivell.



Escoltaràs alguns menys coneguts: Bram Tchakosky, The Jags, The Records, The Searchers o Purple Heats.


A "Come out and Play, American Power Pop I (1.975-78)" queda ben palesa la formula de melodies clares amb guitarres energètiques.



Entre Pezband, Artful Dodger, Paleys Bros o Chris Stamey sobresurten els essencials The Nerves amb "Hanging on the telephone"(una versió d'aquest tema desprès farien famosos Blondie) o Chris Bell que tanca amb "I am the cosmos".




"Shake it up, American Powr Pop II (1.978-80)" es un pel mes brillant que l'anterior. Acaparen protagonisme the Romantics ("What I Like About You"), Shoes, 20/20 i The Beat, amb 2 temes cadascun d'ells.



Un plaer tornar a escoltar Pearl Harbour & the Explosions (la cantant llavors novia del Clash Paul Simonon), Holly & The Italians o The Plimsouls.

dilluns, 5 de juliol de 2010

P.P.




El power pop resulta de l'encreuament de les melodies dels Beatles amb les guitarres cruixidores de The Who. Hi ha qui diu que l'estil neix en el moment que The Beatles publiquen el "Sgt. Peppers", es a dir, quan deixen volar la seva imaginació i experimentacio a l'estudi.



Llavors es el moment en que Raspberries o Badfinger surten per defensar les cançons pop de 3 minuts de durada, a tot estirar.



Estableixen les bases de l'estil, però no es fins la segona meitat dels 70s que bandes com Cheap Trick, the Knack, the Romantics i Dwight Twilley van gaudir de hits. Tanmateix, the Shoes, the Records, the Nerves o 20/20 es van quedar com a bandes de culte.


A "Power pop anthems" (EMI, 2.005) hi tenim una primera aproximació.



Son 48 temes en 2 cds, molts d'ells no genuïnament power pop, però si que hi son els iniciadors ( Raspberries, Big Star i Badfinger), la onada de finals dels 70s ( Cheap Trick, the Knack, the Records, the Rubinoos), aixi com grups que en son arrel (Easybeats, The Kinks) i practicants posteriors (Jellyfish) .



Delícies: Todd Rungren amb "I saw the light" o Nick Lowe amb "Cruel to be kind", per exemple

El 2.007, Zonophone, tambe pertanyent a EMI, treu "Burning Souds, 20 power kille Cuts". Rebusquen als sotans dels segells Emi i fan una panoràmica de l'any 74 al 96.



Obren els genials The Flamin' Groovies -2na època- amb "Shake Some Action" i tanquen The Rutles amb "Shangril - La". Enmig: The Barracudas, The babys, The Boyfriens o Dwight Twilley.


Finalment, a "The Roots of power pop" la independent Bomp Records es centra, amb 26 pastilles, en el període finals dels 70s i primers 80s. Molts grups foscos però també hi caben Shoes, 20/20, Nashville Ramblers, Zeros, Romantics o Plimsouls. Una meravella del segell del gran guru del power pop i del garatge Greg Shaw. Us heu fixat en la portades? Unanimitat estil pop!