Funk, funk, funk

Era/es la més bèstia forma de R&B, també menys estructurat, sovint estenent-se en llargues jams. Com a tal, originalment atreia només audiències mes hardcore R&B. El groove era l'element musical més important del funk: tots els instruments del conjunt sonaven l'un a sobre de l'altre per crear-lo, i el repetien moltes vegades. Les línies de baix -elèctric- profundes sovint servien de coixí als acords de guitarres i als vents que marcaven els riffs principals. A diferència de gairebé totes les formes de R&B que havien vingut abans d'això, el funk no es limitava al format senzill de 45 rpm i l'estructura de cançó de vers/cor clàssica. En essència, el funk tenia en compte més llibertat i improvisació, i era similar al que estava passant al mateix temps en roc-blues, psychedelia i roc dur (de fet, Jimi Hendrix era una inspiració essencial per a solistes de guitarres de funk).

Les arrels del funk les crea James Brown, obrint via especialment amb "Papa's Got a Brand New Bag" (1965) i "Cold Sweat" (1967). Sly & the Family Stone, que començava com una banda soul influïda per roc i psychedelia, es convertia un equip de funk de ple dret amb la "Stand!" de 1969!. Tanmateix, el disc que oficialment conduïa en l'era de funk era de James Brown "Get Up (I Feel Like Being A) Sex Machine", i seguia amb més discs sobre el curs de 1970 amb lletres que moltes vegades eren eslògans. El tercer artista de la trinitat sagrada def funk es George Clinton: Parliament i Funkadelic -els seus equips- feien del funk la definitiva música de festa, no nomes amb humor, tambè amb excés: conjunts enormes de músics i ballarins omplien l'escenari. Gràcies ells, el funk esdevé l'estil central del R&B durant els anys 70. Resumint (i simplificant, ja ho sé): R&B => Soul => Funk

Per on començar? Amb pressupost baix: Funk Gold (Hip-O-Universal, 2.005) un doble cd amb 30 temes. Hi trobareu el "Sex Machine" i altres de James Brown, a mes de protegits seus com The J.B.'s i Lynn Collins. Parlamient, The Meters i Rick James... El defecte es que en la seva majoria son les versions editades dels singles. I hem dit que el funk es caracteritza per les seves jams hipnòtiques...

Llavors haurem rascarnos la butxaca i anar a la caixa de 4cd The Funk Box (Hip-O-Universal, 2.000) on trobarem fins a 55 cançons. Algunes d'elles es sobreposen amb l'anterior: "Express Yourself" de Charles Wright, "Outa-Space" de Billy Preston o "Get the Funk Out Ma Face" de The Brothers Johnson. Tots els que hem anomenat abans tambè hi son. Alguns apareixen amb altres temes: Jermaine Jackson, Kool & the Gang o Marvin Gaye. Aquí, cadascun dura 6, 7 o 8 minuts -jams, que deiem!-, per no parar de moure's.

Desprès d'aconseguir la discografia selecta dels tres grans voldràs saber mes. Aixó es el que pots aconseguir amb Funk Drops. Breaks Nuggets & Rarities from the Vaults of Atlantic Atco Reprise & Warner Bros. 1968-1974 ( Warner UK, 2.001). Els compiladors regiren pels soterranis de la corporació Warner i ens descobreixen The Fabulous Counts, The Gaturs o Houseguests o obscuritats de Earth, Wind & Fire o Donny Hathaway, molts d'ells instrumentals. La cosa va funcionar i varen seguir amb els volums 2 i 3, els anys 2.002 i 2.004.

Tant va funcionar que els germans de grup empresarial, Rhino, a l'altre costat de l'oceà, van eixemplar el concepte amb What It Is: Funky Soul and Rare Grooves from the Vaults of Atlantic Atco & Warner Bros. (Rhino, 2.006). Ara son 91 exemples (en 4 cds) de funk trepidant, molts d'ells instrumentals, rescatats de les caixes de cintes polsoses de la Warner, que te el control, a hores d'ara, d'una munió de segells i subsegells: Reprise, Atlantic, Loma, Cotillon, Atco,... La caixa, de cartró, imitant el format d'una caixa de puros, te un llibret farcit de dades i imatges. Trobem produccions de Sly Stone ( 6ix i Stanga), Curtis Mayfield (Baby Huey & the Baby Sisters), rareses de la reina del Soul Aretha Franklin o pseudonims (Rhine Oaks) de The Meters. Aquests, els coneguts. Imagina't el que no coneixes...una meravella, vaja!

Versió original

La Gresca Catalana d'en Joan Reig, les sessions de Phil Musical i les ballades de Modernisme Aborigen de Badabadoc Selectors inicien la recuperació del llegat musical seixanter indígena. Des d'aquí no deixarem mai d'agrair la seva abnegada tasca.

Peró en realitat no son els primers: en un llunyà 2.003 en terres vallesanes va veure la llum Hi ha ieié per aquí, vol. 1 (La Sèpia Verda/ Barraques) un recopilatori més rupestre -que els que veurem mes endavant- però força recomanable.


El llistat de temes:

1. Mauné i els seus Dinàmics: Per tu ploro [sic] (L'emigrant)
2. Maria Cinta: El llimoner
3. La Trinca: Cu-cut
4. Quixot's Quartet: Windy
5. Picapedrers: Un bitllet he comprat
6. Els Xerracs: Jo he pres dels teus ulls
7. Josep Coran: M'estimes de veritat!
8. Los Relámpagos: Nit de llampecs
9. Els 7 d'Aquí: Només tu
10. Tony Vilaplana: El teu besar
11. Eurogrup: Pots sentir-me?
12. Els Dracs: És la meva vida
13. Els 3 Tambors: Romanço del fill de vídua
14. Francesc Pi de la Serra: Els fariseus





Com veiueu, la influencia anglosaxona del moment plana arreu: Els Picapedrers fan un “Un bitllet he comprat”, Els Xerracs amb “Jo he pres dels teus ulls”, Els Dracs amb “Es la meva vida” o Eurogrup amb “Pots sentirme?”. Totes elles versions molt dignes. Sorpreses: el doo woop “Nomes tu” de Els 7 d'Aqui o l'instrumental amb ritme nostrat “Nit de llampecs” de Los Relampagos. Pel que se, difícil d'aconseguir.

També de forma totalment underground, el segon fruit d'aquest esforç de recuperació es el recopilatori “Modernisme Aborigen” dels Badabadoc Selectors (2.008). Arrenca amb “Per tu ploro”, un instrumental de Manué i els seus Dinamik's del 1.966 avançant se gairebé deu anys al que faria desprès la Dharma. Segueix amb “L'Amor que demanaves” de la Nuri, l'imparable “Que passa amb els duros?” d'Eurogrup i “Mes enllà” d'Els Xocs, entre d'altres.




Aqui teniu la resta del contingut del segon volum

1. Mauné i els seus Dinàmics: Per tu ploro [sic] (L'emigrant)
2. Nuri: És una noia
3. The Bonds: Quina colla més original!
4. Eurogrup: Què passa amb els duros?
5. Tony Vilaplana: Ie-ié
6. Maria Cinta: El llimoner
7. Santi Sans: El trastet
8. Guillermina Motta: Cap al futbol
9. Els Xocs: Més enllà
10. Els Dracs: Visca la Patum!
11. Betina: A la bona de déu
12. Els 3 Tambors: Invitació a la sardana
13. Els Corbs: Nit sense fi



El fuzz d'Invitació a la Sardana” d'Els 3 Tambors tanca aquesta iniciativa pionera. Per cert, inclou el catxondíssim “El trastet” de Santi Sans

Mesos despres, durant el 2.009, va sortir “Modernisme Aborigen Vol.2” : l'extraordinari programa dels èxits mes ballables (diu al full interior del cd). En la mateixa linea que l'anterior. Destaquen l'instrumental surf-sardana “La brava” de Les Diaminoes, “Ell” de la diva italiana Rita Pavone, “El miner” d'Els 4 Gats, “Windy” de Quixot´s Quartet,... Treuen el cap La Trinca, amb un urgent “Esvalotat” però es “Una dona llarga i prima” dels mallorquins Amigos qui s'endú el primer premi, tancant el disc. Manté l'altíssim nivell del primer volumen. Ja triga en arribar el tercer!

Hi trobareu:

1- Els de la Torre: Quan dic tot el que t'estimo
2- Manuel: L'encís de Menorca
3- Rita Pavone: Ell
4- Maria del Carme Girau: Si fa Sol
5- Les Diaminoes: La Brava
6- Els 4 gats: El miner
7- Josep Coran: M'estimes de veritat
8- Lita Torello: No t'ho diré pas
9- Els Stop: No tornaré a plorar
10- La Trinca: Esvalotat
11- Quixot's Quartet: Windy
12- Maria Pilar: Res ha mort
13- Amigos: Una dona llarga i prima



Sembla que aixó dels sixties pot funcionar i, desprès d'un numero de la revista Enderroc dedicat íntegrament al fenomen, aquest any 2.010 Picap treu “Pop ie-ie català”, un cd amb 28 temes. La primera meitat es mes pop -Maria Cinta, Magda, Lita Torelló, Tony- mentre que la segona es mes rockera.



Predominen les adaptacions d' èxits internacionals, algunes d'elles excel·lents: Els Dracs amb “La casa del sol naixent”, Els Drums amb “Diguem coses”, Els Xocs amb “Mes enlla”, The Bonds amb “Wooly bully”,...



I temes propis d'alt nivell: “Maria Cinta” de Maria Cinta, “La Fulla” d'ELs Xerracs o “L'arbre” d'Els 4Z. Bàsic tenir-lo.

1- Maria Cinta Maria Cinta 2,2
2- Nina de cera (Serge Gainsbourg)Francesc Heredero 2,21
3- Tu parles molt(Reginald Hall ) Núria Feliu 2,07
4- El món :Lluís Olivares 2,21
5- Quina tristor Venècia: Magda 2,33
6- Tinc,tunc: Dodó Escolà 2,36
7- Ciao,ciao: Lita Torelló 2,16
8- Desafinat:Grau Carol 1,53
9- Dos passavolants: Jacinta 2,34
10- La,la,la: Cristina i Els Stop 2,4
11- Yeh! Yeh!: Tony Vilaplana 2,32
12- Cal saber oblidara: Nuri 1,54
13- Dissabte:Guillem d'Efak 2
14- La casa del sol naixent: Els Dracs 3,33
15- Ajuda'm: Els Picapedrers 2,05
16- Quà passa amb els duros?: Eurogrup 2,26
17- El senyor del tambor: Els Corbs 2,13
18- Cançó del noi dels cabells llargs: Els 3 tambors 2,18
19- Un ninot penjat d'un fil: Els de la torre 2,1
20- Wooly Bully: The Bonds 2,26
21- No et puc acompanyar: Els 4 Gats 2,35
22- Digue'm coses: Els Drums 1,44
23- Més enllà: Els Xocs 2,57
24- Carnaval: Els Consellers 2,23
25- L'Arbre: Els 4 Z 2,15
26- La fulla: Els Xerracs 1,46
27- Nena: Els Trons 2,35
28- L'emigrant: Mauné i els seus Dinàmics 2,34




Serguim, “Pop a la catalana Jazz, Bossa & Groovy Sounds from Catalunya 1963-1970” de la discogràfica francesa Vadim Music (2.010). L'ha compilat DJ Phil Musical i com diu al seu web: “He estat preparant el llançament al mercat d'aquesta recopilació que recull 18 joies del pop vocal i orquestral fet a Catalunya durant la dècada dels 60. Ja ha sortit a la venda en format CD i el doble LP en vinil sortirà pròximament en una edició limitada de 500 exemplars”. Apareix la versió “És una dona” (“She's a woman”) de Nuri que va ser felicitada des de la discogràfica dels Beatles. El contingut es trepitja amb els anteriors i jo no el tinc encara, estic esperant que arribi en vinil, però fa un pinta tremenda...

Tracklisting:

1. Què passa amb els duros (Get out of my life, woman) - EUROGRUP
2. És una dona (She's a woman) – NURI
3. Yeh yeh – TONY
4. Cap a futbol - GUILLERMINA MOTTA
5. Nina de cera (Poupée de cire, poupée de son) - FRANCESC HEREDERO
6. No és res d’excepcional (It's not unusual) - LLEÓ SEGARRA
7. Amor (L-O-V-E) - JORDI TEIJON
8. Sóc molt poca cosa – JACINTA
9. Desafinat (Desafinado) - GRAU CAROL
10. Lluna blava (Blue moon) - JOE MARTIN
11. Febre (Fever) - GUILLEM D’EFAK
12. Qualsevol hora va bé (Any old time of the day) - NÚRIA FELIU
13. Ciao ciao (Downtown) - ALICIA TOMÀS
14. No tornaré a plorar per tu (I've cried my last tear over you) - LITA TORELLÓ
15. És lluny el setembre (See you in September) – JACINTA
16. El meu trastet (Road hog) - SANTI SANS
17. Cançó del telèfon - F.BURRULL & J.M.ESPINÀS
18. El cinemascop (Le cinéma) - LLORENÇ TORRES

Pel meu gust li falta rock, massa popi...Pero es el mes ben presentat de tots!

A finals del 2.010 els Badabadocpersisteixen en el seu esforç:



El contingut es el seguent:

Aquest camí solitari .... JACK CARMELO
Nina de cera .... RENATA
Ticket to ride .... LUCKI GURI & PETER ROAR
L'home dibuixat .... SISA
Ton pare no té nas .... LOS BETA QUARTET
Entre aquests quatre murs .... JOCELYN JOCYA
Dóna'm la mà .... ARRELS
M'ho havia de témer .... GERMANES ROS
Maria Rosa .... BERNARDINO & SON CONJUNT
Els meus ulls .... JACINTA
Na Catalina de plaça .... LOS BOHEMIOS
Daniel se'n va anar .... CORAL SANT JORDI
Carnaval .... ELS CONSELLERS
La, la, la .... JOAN MANUEL SERRAT

Destaquen sens dubte el soul de Jack Carmelo i el funk de Bernardino. Bona feina!

Memòria històrica.

Avui, que sembla que bona part dels dirigents del país tenen amnèsia històrica, es un bon dia per recordar que hi ha una colla de bandes que busquen recuperar i/o reinterpretar allò que havien creat generacions anteriors, cadascun amb la seva via personal i diversa. Vaja, que tenen memòria històrica. Ells si.

Angelina i els Moderns recuperen el pop ie-ie català dels 60s: el que feien Lita Torelló, Nuri, Maria Cinta... Son l'Helena Casas (Conxita, exPomada) i un grup d'amics de l'Esmuc que reprodueixen fidelment el so seixanter. Vestuari, pentinats, instruments, equip de so, posada en escena, personatges; tot mil.limetrat. Tenen un disc auto editat de l'any 2.009 i son els preferits de DJ Phil Musical (Oscar Dalmau). En directe combinen el “Wooly Bully” (via The Bonds) amb un “Al vent” soul-blues amb els saxos a tot drap.

Refugi es un projecte encapçalat per Joan Reig, d'Els Pets. A mes del pop seixanter reivindiquen el llegat de la nova cançó, tot plegat en un format pop-jazz, en diriem?. En Joan va acompanyat de trio de jazz (piano, contrabaix i bateria). Desfilen temes de Pau Riba, Guillem d'Efak, Els 3 Tambors,...També van editar el seu primer disc l'any passat, “Vestits Nous” amb RGB Suports.

Belda i els Badabadoc es una mena de supergrup de gent amb llarga militància sònica: el Belda (Pomada), lo Pardal Roquer, Xerramequ i Eric (Dr.Calipso). El ventall de material que treballen es mes ample encara: “L'empordà”, “La catximba” i “Aquesta nit” conviuen amb “Roso”, “La Gavina” i “La Vall del Riu Vermell”. El seu disc, auto editat, es diu: “Per Jamaicanes! Catalan Hits on Caribbean beats!” Queda prou ben definit, doncs. L'acordió diatònic els dona una sonoritat inimitable. Apa, a ballar!

Garatge indigena

La musica garatge ha tingut oïdors i practicants arreu del mon. A casa nostra, també. Aquí i ara.

Els Trons en serien la mostra mes ortodoxa. L' únic grup de garatge en català de l'univers. Tradueixen peces del primer garatge americà i les interpreten amb les necessàries fúria i convicció. Així “The People In Me” dels The Music Machine passa a ser “El que queda de mi”; “Going All The Way” de The Squires, “Corro com el vent”; “I Ain't No Miracle Worker” dels The Brogues, “Un noi del carrer” i “Are You Gonna Be There (At The Love In)” de The Chocolate Watchband, “Decideixte”. I sonen fabulosament. Aquests son els que apareixen al seu 1er ep (2.009, Butterfly records) de vinil, que ja va per la segona tirada desprès d'haver esgotat la primera. En directe fan adaptació del Dylan ( “Romanço Del Fill De La Vídua”) via Els 3 Tambors sense desperdici. Fuzz i Ratafia!

The Gruixut's: autentic rock'n'roll gruixut empordanès. Porten anys picant pedra. Influències: The Hives, The Ramones, The Sonics. Directes professionals, divertits i marxosos, uniformats amb camisa negra i corbata blanca. Van guanyar el concurs Sona 9 l'any 2.007.

Tenen un primer disc, “Normalitzem el rock'n'roll” (2.008, RGB), amb el títol els defineix i amb un disseny decididament retro, oldie. “Volem festa” i “Xafardera” son els seus temes mes coneguts. Tenen un grup paral·lel -de fet, anterior- The Rock'n'roll Brothers on repassen clàssics dels 50s: “Greats balls of fire”, “Long Tall Sally”, etc. Absolutament demolidors.

Surfing Sirles. Tampoc son uns nouvinguts: els del Vallès funcionen (o no-funcionen) des de 1.998. Son els mes punks -branca Do it yourself- i poètics del trio. Acaba de sortir del forn el desitjadíssim disc (“LP”, 2.010) gràcies a Bankrobber i no deceben. La portada es un remake del “Goo” dels Sonic Youth, amb aquest escrit: “El molt carallot em va dir: “Si arribo a saber que eres verge aguanto mes”. I jo li vaig respondre: “Si se que aguantes mes hem trec els pantys, imbecil”” Com diuen al seu myspace: un futur esplendorosament sirlero davant nostre.

Garage: Nuggets i altres (3)

Per acabar la introducció al garatge ens mirarem les ultimes Nuggets oficials i alguna altra cosa...

Des del primer Nuggets el 1972, la sèrie sencera s'ha basat en el so valent i brut de rock de garatge, per sobre del costat preciós de psych suau, exuberant i carregat d'harmonia del pop de garatge. Calia fer sortir a la llum el pop suau dels últims anys 60, quan començaven a sorgir aqueixos grups vocals. Bandes com the Millennium, the Association i Yellow Balloon, productors com Curt Boettcher i compositors com Paul Williams feien música pop les aspiracions comercials dels quals fallaven sovint. Els admiradors d'aquesta raça de pop psicodèlic seguien orfes. I això es el que omplen My Mind Goes High: Psychedelic Pop Nuggets from the WEA Vaults (Warner UK, 2.005) i el seu company A Whole Lot of Rainbows: Soft Pop Nuggets from the WEA Vaults (Warner UK, 2.005). El primer és obertament trippy i psicodèlic, omplert amb guitarres fuzz i ecos, introdueixen gradualment vocals, òrgans i efectes d'estudi. M'agraden molt el principi, el mig i el final: Baker & the Knightmares, que obren; MC2, al mig i un tema, "Smell of Incense", completíssim, de The West Coast Pop Art Experimental Band per tancar el disc.

En canvi, A Whole Lot of Rainbows és mes basat en melodies exuberants i harmonies. Harpers Bizarre, The Tokens, The Holy Meckerel i Salt son alguns dels artistes que escoltareu. Mes suaus, encara. De fet, aquest es el mateix que Come to the Sunshine: Soft Pop Nuggets from the WEA Vaults, editat per Rhino USA en digipack limitat un any abans amb un tema diferent. Paral.lelament, My Mind Goes High es una reedició de Hallucinations: Psychedelic Pop Nuggets from the WEA Vaults amb un canvi al llistat. Si opteu per les edicions angleses -tal com us aconsellem- fareu un 2 x 1, son mes barates...Ara, si sou malalts, les preferireu en 2LP, que també hi son.

La molt poderosa EMI - ara en venda, per si a algú li sobra capital per invertir - va reactivar un segell dels 60s, Zonophone, que volia ser el mateix per a ells que Rhino es pel grup Warner. No ha tingut continuïtat, però pel camí va deixar un reguitzell de reedicions i compilatoris molt sucosos. Un d'ells es Ah feel like ahcid - 24 american psychedelic artefacts from the emi vaults (2.007) . En la mateixa linea que Nuggets, però es basa en els segells que formen part d'Emi: Capitol, Tower, Imperial, Liberty...Hi ha veritables exemples de punk-garage: "Question Of Temperature" de The Balloon Farm's i "I'm Five Years Ahead Of My Time" dels Third Bardo. Si fas la compra per descàrrega en mp3 o l'escoltes per l'Spotify, enlloc de 24 (alguns d'ells mai reeditats en cd) temes en tindràs ...30!.

Una altra que ells mateixos varen editar el mateix 2.007 es Insane Times: 25 British Psychedelic Artefacts from the EMI Vaults. Aquesta es en la linea del Nuggets II: psicodelia britanica. També, si fas download, n'aconsegueixes 30. Tant aquesta com l'anterior son must have, que diuen.

Per acabar, un disc que acompanyava el numero d'Abril de 2.009 de la revista londinenca Mojo: Mojo presents: I can see for miles. Aquesta publicació presenta sempre un disc que il.lustra sonorament algun dels reportatges. El reportatge principal del numero era la psicoldelia americana i ens en donen uns exemples: "Johnny Was a Good Boy" de the MysteryTrend i l'impressionant (per que no va ser un exit?) himne "Days of Our Time" de Bubble Puppy, en son un bon tast.

B.S.O.: Quentin Tarantino

No farem aquí de repetidors de les grans virtuts de Quentin Tarantino com director i/o guionista de cine. Ens fixarem en les musiques que escull per acompanyar les seves magnifiques histories i imatges.

A Reservoir Dogs comença el que serà la seva norma general: buscar tresors ocults dels anys 60 i dels 70. I també l'altra constant: a les B.S.O. hi intercala fragments de diàlegs del film. Destaca “Stuck In The Middle With You” de Stealers Wheel, que tots recordarem per l'escena de la tortura. Altres: "Little Green Bag" de the George Baker Selection, "Hooked on a Feeling" de Blue Swede, "I Gotcha" de Joe Tex, "Coconut" de Harry Nilsson. Molt, massa, curt.

El compactador de Pulp Fiction (1.994) son els sons de la musica surf: la guitarra de Dick Dale proporcionava el tema ("Misirlou") definitori, però,a mes es deixen sentir The Tornadoes, The Centurians, The Revels i The Lively Ones. Aquests uneixen un grapat eclèctic de cançons realment fabuloses. Maria McKee, a Al Green, als Statler Brothers, a Kool & the Band, a Urge Overkill (cantant una balada), a Ricky Nelson, a Dusty Springfield. A la edició collector hi afegeixen 4 bonus. Va contribuir a la revifalla del so surf de meitats dels 90. Segur que en escoltar "You never can tell" de Chuk Berry ens ve a la memòria el ball d'en Travolta i na Uma Thurman...

Jackie Brown (1.997) El paper de donar unitat al disc ho fa, aqui, el R&B dels 70: Bobby Womack, Brothers Johnson, Bill Withers, Minnie Ripperton. I the Delfonics, Randy Crawford i Bill Withers. La protagonista Pam Grier (veterana estrella dels films blaxplotation dels 70s) s'atreveix amb "Long Time Woman" i s'en surt. Les troballes son els instrumentals que ocupen els dos últims tracks que pertanyen a uns desconeguts The Vampire Sound Inc. i Elliot Easten's Tiki Gods

Amb Kill Bill, 1 (2.003) comença la dispersió: no es veu un fil conductor clar, - que s'intueix que hauria de ser la presencia d'artistes japonesos -, però la presencia de Nancy Sinatra amb "Bang Bang (My Baby Shot Me Down)", Charlie Feathers, la petarda "Don't let me be misunderstood" de Santa Esmeralda i les garatgeres japoneses The 5.6.7.8's salven el disc. La segona entrega de Kill Bill es massa dispersa pel meu gust.

Amb Death Proof (2.007) torna el nivell. Com diu a l'enganxina del cd: "featuring rare music from the 60s and the 70s". No cal afegir res mes que algun nom: cantants de soul com Joe Tex o Eddie Floyd, instrumentals d'Eddie Beram i Jack Nitzsche, i d'altres mes pop i rock com Dave, Dee,Dozy, Bitch & Tich, Smith o Pacific Gas & Electric. Molt gran!

Garage: Nuggets (2)

La caixa publicada per Rhino el 1.998 va funcionar. Rhino sabia que hi havia una audiència que desitjava una seqüela, i els en donaven una el 2001, però no prenien la sortida fàcil. No cauen en la temptació d'oferir una altra ronda de garatge americà, i decidien prendre una carretera menys trillada, compilant quatre discs de tresors ocults de bandes de garatge i psych no americanes a Nuggets, Vol. 2: Original Artyfacts from the British Empire & Beyond. La majoria d'aquests 118 talls són de bandes britàniques, però hi ha també seleccions del Canada (Guess Who) de Nova Zelanda (the Smoke), del Brasil (Os Mutantes), Los Shakers de l'Uruguai, i el combo peruà We All Together, entre uns altres grups no-britànics. A part dels britànics, trobem ben representades ex-colònies: Australia, Cda, NZ. Fora de les britàniques, (Statu Quo, Small Faces, the Pretty Things, the Creation, the Move, Them, the Troggs) gran part d'aquestes bandes i cançons només han estat sentides pels col·leccionistes més selectes. Els països centreuropeus abunden, capitanejats pels Països Baixos. No hi ha representació, en canvi, de França, ni d'Italia, ni de Portugal. La causa es que en aquests països la majoria de grups s'expressaven en vernacle, no en angles. Si que hi ha presencia espanyola: Los Bravos. Amb "Black is Black"? No: "Going Nowhere". I, la veritat, no desentonen.

I por on seguir? Com el seu títol deixa clar, Children of Nuggets: Original Artyfacts from the Second Psychedelic Era - 1976-1995 (2.005) és el primer Nuggets que estiren més enllà dels anys 60. En comptes d'una vegada més retornar a allò pel que sembla sense fons, el garatge i psicodèlia americana del 65 al 68, aquí tenim quatre disc de bandes dels 70, 80, i 90 (però principalment els anys 80) que estaven inspirades pel Nuggets original, ço es, pop de guitarres des dels anys 60. També caben moviments diversos com power pop, indie britànic, Paisley, blues punk, cowpunk, i surf, per arribar a 100 cançons. Abans d'adquirirlo, dubtava de si seria massa divers - americans, britànics, australians, suecs...-, amb sons massa llunyans -20 anys!-, però el resultat es esplendit: the La's, Chris Stamey & the dB's, the Smithereens, Primal Scream, thePosies, Teenage Fanclub, the Bangles, the Hoodoo Gurus, the Lyres,The Spongetones, theChurch, etc. No hauria de trigar gaire un Grandchildren of Nuggets!!!

El setembre de 2.007, aprofitant el 40e aniversari de l'estiu de l'amor, Rhino llença al mercat Love Is the Song We Sing: San Francisco Nuggets 1965-1970. No es una caixa, es mes exactament un llibre amb 4 cds -77 temes- , amb desenes de fotografies, dedicat a San Francisco. Frisco va ser el bressol de la contracultura i els hippis. Però no era tot pau, amor i drogues al San Francisco de l'escena hippie que rebrotava en el mig '60: hi havia gent dispar implicada en aquella revolució cultural, a mes de Grateful Dead, Jefferson Airplane, QuicksilverMessenger Service, i Janis Joplin. I aixó es el que s'ens presenta: influències i camins del què era desprès batejat com a San Francisco Sound. The Ace of Cups, the MysteryTrend, i the Loading Zone, Beau Brummels, the Youngbloods, the Count Five i Blue Cheer. Tambe Santana, Sly & the Family Stone, Steve Miller Band. Tot plegat, mes psicodèlia que garatge.

L'any 2.009 arriba un nou llibre amb 4cds: Where the Action Is! Los Angeles Nuggets 1965-1968. Sembla que el model a seguir es geogràfic. Ara ens concentrem, costa californiana avall, amb l'escena de Los Angeles. D'una banda hi trobem els folk-rockers i de l'altre els musics i els productors dels estudis. Igualment, hi tenim els adolescents dels suburbis -aquests si que fan garage-rock, al 1er i 2on cds- i les estrelles que creixen, tot cosit per la Sunset Strip, carrer on hi ha els clubs i els estudis, on tots hi van a parar: per actuar o be per gravar. The Byrds, Love, the Doors, the Seeds i the Leaves treuen el cap entre les 101 perles oferides. Per la pròpia natura de la musica que es feia a L.A. es, de ben segur, el Nuggets menys psicodèlic i menys garatger. Hi ha molta feina d'estudi, molta admiració per Brian Wilson: The Beach Boys, Buffalo Springfield, Captain Beefheart, The Mamas & The Papas, Lowell George, Iron Butterfly, i altres talents menys coneguts com The Peanut Butter Conspiracy, The Everpresent Fullness, The Bobby Fuller Four. Es gaudeix, aixó si, de principi a fi.

Garage: Nuggets (1)

La idea va ser del capo d'Elektra, Jac Holzman, que li va encarregar a Lenny Kaye (crític de roc i el futur guitarrista Patti Smith Group), compilar el naixement del rock psicodèlic, entre els anys 1.965 i 1.968. El garatge rock - o punk rock, com li diu Lenny Kaye a les anotacions de l 'àlbum - era el resultat d'afegir la influencia de la British Invasion - Beatles, Stones, etc.- a la pròpia tradició de r'n'r i r&b americana. Milers de grups, que normalment assajaven al garatge dels pares, - d'aquí el nom - es llencen a imitar als herois britànics i graven singles a petites companyies i, quasi sempre, amb mitjans i tècniques molt limitats. L'important es la frescor, la energia, la electricitat. Això es el que es reflexa a Nuggets: Original Artyfacts From the First Psychedelic Era 1965-1968 (2LP). Apareixien the Seeds, the Shadows of Knight, the Electric Prunes, the Standells, the Chocolate Watch Band, etc...





La revista Rolling Stone (i la barcelonina Rockdelux) l'inclou entre els millors discos de segle XX. Tenen tota la raó: es un plaer anar descobrint grups...Va crear escola, i a partir de llavors han proliferat desenes de referències amb el subtítol Nuggets. Hi ha recopilatoris geogràfics: regions o estats nord americans, portuguesos, iranians, cambodians, de tot arreu. O temàtics. I seguint el mateix model, les series Pebbles o Rubbles.






Sire la va reeditar l'any 76 - per alimentar les ganes de material de garage del naixent punk novaiorquès, suposo-, amb diferent portada, i Rhino, ja als anys 80s, en va fer una Serie de, pel capbaix, 12 LPs, repassant la escena tematicament: hits, punk, pop, folk-rock, acid (el volum 8 que teniu aquí amunt)...




La mateixa Rhino als primers 90s va editar tres cds independents que es deien Nuggets, More Nuggets i Even More Nuggets, amb subtítols fent referència als 60s, que coincidien molt majoritariament amb el contingut publicat anteriorment ja en vinil .









Finalment, l'any 98, va editar una caixa de 4 cds amb el mateix títol. El primer CD reprodueix, track-by-track, les 27 cançons de l'original Nuggets, mentre que els altres tres CDs afegeixen 91 pistes, amb un total de 118, cobrint totes les tendències i tant amb grans èxits com amb rareses extremes. Els grans absents del 72, Music Machine, Sonics, Paul Revere & the Raiders, We the People, hi son ara presents, com innombrables mes.

Amb un fullet de 100 pàgines de notes (L'anotació original de Kaye també s'inclou), és la millor inversió possible pels que en desitgen saber que es això del rock de garatge. Els Trons l'escolten cada dia!