dimecres, 30 de juny del 2010

Com ho veig



Fa uns 300 anys Catalunya, el 1.714, va perdre la seva llibertat per les armes. Passat el segle XVIII de ressaca i recuperació, durant el segle XIX surten les primeres veus reclamant un tracte mes just pel país, la seva llengua, la seva cultura, la seva economia. Des d'aleshores hem estat intentant l'encaix del país a l'estat espanyol: com a estat federal o com a autonomia. Els diversos intents d'autogovern, malauradament, han sigut curts. L'aposta majoritària del catalanisme ha sigut, fins ara, la reforma de l'estat espanyol.

Sortint de la dictadura de Franco es va arribar al pacte constitucional, el 1.978. Tothom va cedir -alguns mes, d'altres menys- per tal de convertir l'estat, pensàvem, en una democràcia homologable als règims dels països occidentals que tenim a prop. Una mica coix, el pacte: no es va preguntar si volíem república o la independència, per exemple.

Aviat es va veure que l'autonomia que varem pactar se'ns quedava petita, -finançament i infraestructures, entre d'altres- però no es fins el Segle XXI que s'inicia un procés de reforma de l'Estatut. S'arriva a un acord: el 30 de Setembre. Es l'instrument que el poble català s'atorga i proposa a Espanya. Abans, però, Mas i Zapatero en pacten la primera rebaixa. Desprès, la segona: el ribot del Congreso de los Diputados. Tot i així, la majoria dels catalans el vota en referèndum. Desprès, s'envia al Tribunal Constitucional per que en comprovi la constitucionalitat de mes de 120 dels seus articles. El TC, desprès de 4 anys, ha dictat sentencia i pel que sembla, es carrega els avenços que pretenia la nova redacció.





Per mi ha sigut la prova del cotó que Espanya no ens vol: no ens vol com a catalans. No ens vol com nosaltres som o voldríem ser. El TC ha sigut clar: no mes via estatutària que fins on s'arribat ara ni cap camí federalista obert. Ara es hora de que els catalans triem: o acceptem la legalitat espanyola que no ens vol o creem un nova legalitat: l'estat català. O la sentencia del TC o la independència, no hi ha d'altre. Es l'hora de que els catalans -hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin- passin a ser ciutadans de Catalunya. Tots tenim la paraula. Parlarem o callarem?

dissabte, 12 de juny del 2010

Busca't la vida

El Punk Rock es tornar al rock & roll bàsic : acords de tres i una melodia simple, només que ho va fer més fort i més ràpid que qualsevol altra estil en el passat. Representa el mateix que el rock de garatge dels 60 mes l' herència dels Velvet Underground, The Stooges i els New York Dolls i es a mitjans dels anys 70 que es va convertir en el seu propi gènere.



Es trenca amb el passat immediat: a banda i banda de l'Atlàntic, les bandes de joves van començar a abandonar els excessos sonors que distingeix hard rock mainstream i despullen la música fins als seus elements essencials. No cal ser un gran instrumentista per fer musica. Es la filosofia fes-t'ho tu mateix (Do it yourself)



A Nova York, Ramones van ser els primer, a Londres, la primera va ser els Sex Pistols, invent del mànager Malcom Mclaren . Encara que les bandes tenien diferents sons - els Ramones eren més ràpids, mentre que els Pistols llançaven riffs més descuidats i més forts - l'acostament directe de les bandes va revolucionar la música al Regne Unit i els EUA. El Juliol del 1.976 the Ramones ja actuaven al R.U., deixant la seva petjada sobre les noves bandes britàniques



A Amèrica, el punk segueix sent una sensació underground, però al Regne Unit, va ser un fenomen a gran escala. Els Sex Pistols eren considerats com una greu amenaça per al benestar del govern i la monarquia -segur que la lletra de "Good Save the Queen", on la titllaven de faixista, no va entusiasmar a sa majestat-, però el més important, van ser la causa del naixament d'innombrables grups. Algunes de les bandes van seguir el disseny original dels Pistols, però molts van trobar el seu propi so, tant el pop atrevit dels Buzzcocks, com els experiments artístics de Wire i Joy Division .



Aviat la primera onada del punk es va dividir en post-punk (que va ser més experimental i artie que punk), New Wave (que era més orientat cap al pop), i el hardcore ( punk, encara més dur, més ràpid i més abrasiu).



Com totes les revolucions rock, el punk va ser impulsat per singles. Sens dubte que es van publicar genials LP's, però el vehicle essencial usat per la moguda punky va esser el single. En això es fixa l'excel.lent caixa de quatre discos de Rhino No, thanks! The '70s Punk Rebellion se centra en els senzills i presenta un treball d'introducció al genere quasi inmillorable. Els compiladors han pres la - encertada - decisió d'incloure proto-punks com New York Dolls, The Stooges, The Dictadors i Jonathan Richman -falten, per mi, els MC5-, i no ordenar estrictament cronològic els talls. Això beneficia el disc, ja que quests artistes es troben en el mateix esperit de les bandes que van inspirar. Una mica de tot trobem aquí: proto-punk, punk, post-punk, new wave i hardcore. Tot dels 70, això si.



Rhino també ha equilibrat el joc entre el punk americà i britànic, incloent tant els principis de hardcore punks dels Dead Kennedys i britànics supervivents del pub rock com Nick Lowe i Ian Dury en la mateixa mesura. Encara que hi ha una mica de diferència entre "Califòrnia Über Alles" i "Heart of the City", es mereixen ser presents ja que ambdós eren energia pura capturant l'esperit del punk, encara que de diferents maneres. Els grans britànics hi son: The Clash -que van evolucionar ampliant les seves mires primerenques de reagge al soul, ska , funk, rock'a'billy-, The Damned -encara en actiu, després de ser una de les icones dels gòtics-, The Jam -primer vehicle del genial Paul Weller-, The Stranglers...



I això és el que fa que No, Thanks! funcioni tan bé, que il.lustra la forma tant diversa que el punk i la new wave eren a finals dels 70, però fa especial èmfasi en l'aventura i l'emoció, el que significa fins i tot bandes arties com Pere Ubu i The Suicide enteses com pur rock & roll.

Els grans absents son els Sex Pistols, John Lydon ja els va negar el permís. Tampoc hi son el seu projecte posterior, els post-punk P.I.L. A les notes de la caixa es diu que millor que aquesta es fer-se amb el 1er dels Pistols



Joies d'aquesta caixa. Hi ha tres singles rars : "Little Johnny Jewel" de The Television , "Hey Joe" de Patti Smith, - els 2 singles previs als seus 1ers albums, no inclosos en aquests- a més d'una primera versió única de The Pretenders," The Wait ". O la versió single del "Shot By Your sides" de the Magazine, diferent a la inclosa a l'album. O...



L'extint segell Zonophone (EMI) va publicar 2 compilacions que repassaven la vessant britànica del moviment, amb "bales" publicades a les etiquetes que ara formen part d'EMI: a banda de la casa mare, Virgin o United Artists, entre d'altres.



El primer d'ells, Happening Alive and Nasty: the EMI Punk Singles Collection, aplega 20 cares a de singles de Buzzcocks, Generation X, Penetration o The Vibrators. Reflexa aquell punk primari (burro, en diria un bon amic).


A Nervous Tension the EMI Post-Punk Singles Collection repeteixen Skids, The Stranglers o Wire (amb altres peces ), però apareixen apostes molt mes interessants, atrevides, imaginatives i diverses: XTC, P.I.L.- el projecte post Pistols de John Lydon-, Magazine -de l'ex-Buzzcocks Howard Devoto-, Gang of Four o The Rich Kids -d'un altre ex-Pistols, Glenn Matlock-. I més.







dimecres, 2 de juny del 2010

Seguint la onada



Una reflexió prèvia: malgrat Califòrnia -on va néixer el surf- pot ser l'estat mes gran d'USA, es nomes un estat acariciant l' oceà i encara que molt poblat, tan sols una minoria ha tractat de navegar sobre les onades en una taula de surf. Es a dir: surfers n'hi ha molt pocs. Òbviament, llavors, la musica de surf no es nomes per a surfistes .



Surf Rock va ser una de les formes més populars de rock & roll dels anys 60. Caracteritzat per la reverberaci
ó guitarrera, instrumentals que volen semblar onades trencant i la musica simple -3 acords- que pot semblar senzilla d'entrada, però era musica revolucionaria pel seu temps, explorant territoris sonors mai imaginats a la musica rock.




La primera onada -mai mes ben emprat, el terme- de surf rock va ser posada en marxa per Dick Dale i el seu single "Let's go trippin". El single va ser un èxit local a Califòrnia, però inspira moltíssims grups com els Chantays i The Surfaris, que aconseguiren hits USA ("Pipeline" i "Wipe Out", respectivament). Gairebé tots aquests grups van ser one-hit wonders que lluitaven per un 2on chart. Dick Dale va ser ( millor dit, es, segueix en actiu) el personatge clau: va col.laborar amb la casa Fender per crear el so reverber i va impulsar -amb el seu pare, empresari musical- les revetlles "Rendez-vous" que van arribar a convocar 4.000 persones a principis dels 60s.




La segona onada de surf rock va ser dirigida pels Beach Boys, que van afegir harmonies pop als ritmes bàsics usats pels surfers fins aquell moment. Grups com Jan & Dean i Ronny & Daytona la van seguir, però els Beach Boys es va mantenir la banda de surf definitiva per a molts oients, quasi be pel simple fet de posar la platja i el surf en paraules ... encara que van ésser moolt mes que surfers.



El Hot Rod sona exactament com el surf, l'única diferència és que hot rod té el so de motors revolucionats i pneumàtics grinyolant sobre de la música. Enlloc de sol, platja i festes, ara tenim cotxes, carreres i asfalt. No va arribar a tenir la difusió del surf, encara que grups com els Rip Chords van triomfar a California.



"Summer means Fun"
es un 2LP que va treure Columbia l'any 1.982. Repassa l'escena fent especial esment en el hot rod dels Rip Chords -el seu èxit "Hey litlle Cobra", per exemple, hi es- i els Hot Doggers. La majoria dels grups i peces incloses estan creats, produïts i /o interpretats per Terry Melcher i/o Bruce Johnston, -productors ells- com va ser el cas de molts d'aquest moviment. Creacions dels estudis de L.A. Això no treu que la musica sigui de qualitat i entretinguda.


Cowabunga! es un"crit d'entusiasme per un surfista" segons el glossari d'ajuda inclòs en les excel·lents notes de la caixa que ara us presentem. I serveix als de Rhino per a batejar aquesta compilació - massiva, quasi-definitiva, 82 pistes - : Cowabunga! The surf Box (1.995). Els discs estan organitzats d'una manera curiosa: els dics 1 es una crònica dels anys 1.960 a 1.963, els disc 2 es el zenit mainstream del 1.963 , le 3er va del 64 al 67 (arriben The Beatles i la British Invasion: baixada de popularitat), i el 4rt capta el renaixement postpunk que es va iniciar el 77. Tamb
è inclou el 2on renaixement dels 90s amb la influencia Tarantino. Curiós, no es aixi, que no vagi passar res en el surf entre el 67 i el 77?




Sonen The Revels, Beach Boys, Surfaris, Annette Funicello, Ventures i dotzenes d'altres, posant la major part de l'èmfasi en els instrumentals mes que en les veus (encara que importants esforços aquests linea -Beach Boys, Jan & Dean, i altres- estan inclosos) . Té la majoria dels grans èxits, no pocs dels quals eren principalment populars al sud de Califòrnia, així com algunes rareses impecables que són difícils de trobar arreu, com The Ilusions amb "Jezebel", i The Surfmen amb "Paradise Cove ", l'híbrid de Dave Myers "Moment of truth", The Sandals amb "Theme of Endless Summer" i Sunrays amb"I live for the sun".



Un parell d'apunts, per acabar: The Trashmen -de Minessota- proporcionen la tonta però efectiva "Surfin Bird" que desprès inclourien The Ramones al seu repertori. Kim Fowley va produir -ja em comentat abans la importancia dels productors- un parell de singles a The Snow Men, el primer d'ells, "Sky Storm" el podeu escoltar aquí , en un intent -fallit- de crear un nou estil al voltant de l'snow skiing.