Prohibit el micro!

En l'actualitat no es gaire frequent que un tema instrumental arribi a les llistes d'èxits. Temps enrere no va ser així: sovintejaven instrumentals als xarts americans (i a Europa). Rhino va editar l'any 94 una serie de 5 cd batejada com "Rock instrumental classics" que un any desprès va unirlos i reeditarlos com a caixa. És una retrospectiva completa i meravellosament entretinguda dels anys daurats del rock instrumental: 50s, 60s, (i menys daurats) 70s.

"Rock instrumental classics. Volume 1 : the Fifties". Aquesta primera antologia mostra com els principis del r'a'r va sorgir a través de la unió de elements musicals aparentment dispars: big bands de jazz i blues poderós, també hi havia trossos de rockabilly, pop i el country, tot reelaborat i presentat amb poques o cap paraula.





Des de riffs de guitarra Duane Eddy i el sorollós Link Wray - avi dels riffs heavys- a les línies de saxo de Lee Allen, l' òrgan distorsionat de Dave "Baby" Cortez i el boogie swing de Ernie Fields. Les limitacions tècniques i d'equipament se supleixen per una desbordant imaginació.

"Rock instrumental classics. Volume 2 : the Sixties". Als 60s el nivell continua molt amunt pero als instros els costa mes ja accedir al billboard i ja no s'innova tant. Al disc hi ha tarifa de jazz amb pianista Ray Bryant, quelcom de boogie amb Lonnie Mack, i comença a treure el cap el surf amb The Ventures (que esdevindran superestrelles).





"Apache" -fet a casa, des de Dinamarca- de Jorge Ingmann, "(Ghost) Riders in the Sky" dels The Ramroads o els mes punkers The Rebels o Johnny & the Hurricanes son, pel meu gust, el mes destacat.

"Rock instrumental classics. Volume 3 : the Seventies". Sens dubte, el volumen mes fluix dels cinc. Arriben el funk (B.T. Express) , el disco ( Brass Construction) i tendencies fusioon (Earth, Wind & Fire).





Hi ha lloc encara per a marevelles com la potent versió que King Curtis & the Knightpins fan del "Whole lotta Love", el calentissim "Jungle fever" de The Chakachas o els rocks de Rhinoceros i Edgar Winter Group que tanquen el volum.

"Rock instrumental classics. Volume 4 : Soul". El nivell torna a pujar en aquest volum dedicat a la musica d'arrel R&B. Qui modula l'estil son, sens dubte Booker T & the MG's, que fan 4 aparicions al disc.





Apareixen Mar-Keys ("Last Night"), Bar-kays ("Soul Finger"), -de nou- King Curtis ("Soul Twist") i els mes foscos Alvin Cash & the Crawlers. La quota llatina es ben defensada per Ray Barreto ("El Watusi") i El chicano ("Viva Tirado"), desprès força samplejats pel hip hop latino ("La Raza").

"Rock instrumental classics. Volume 5 : Surf". I l'ultim volum de la serie manté el nivell amb aquesta perfecta introducció al mon del surf instrumental. El pare del moviment, Dick Dale, hi es present, així com tots els populars: Chantays, Surfaris, Belairs, Ventures.





Hi trobareu tots els temes que escoltareu versionats per qualssevol combo surfero d'arreu del mon: "Pipeline", "Wipe Out", "Mr. Moto"," Misirlou", "Surfer's Stomp"... A l'aigua, doncs!.

Els 50 (III): mes rock

L'allau de cartes i critiques rebudes m'obliga a ampliar la panoràmica dels 50

D'una banda s'ha queixat els veterans. Com es possible parlar de l'origen del rock'n'roll sense un recull del mític segell Sun Records? Gran errada. Dels molts que hi ha, escollim un editat pels anglesos Charly Records, que s'anomena The Story of Sun Records (2.002). Es una caixa amb 3 cd i 94 pistes!.





Repassa la historia del segell independent de Memphis des de les seves arrels blues (al 1er cd, sobre tot) seguint per les seves pioneres gravacions de r'n'r. S'acompanya d'un llibret de 64 pàgines comentant cadscuna de les 94 pistes. Va llançar la carrera d'Elvis Presley, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis, Howlin 'Wolf, Carl Perkins i Roy Orbison. Tots hi son presents. Imprescindible.

D'altra banda s'han queixat les rockeres: que no van tenir cap paper les dones en el naixement del rock, o que? Es cert que si que van intervindre, - encara que les llistes d'éxits semblaven vedades al sexe femení- : a l'espléndida col.leccio Girls Gone Rockin (Fantastic Voyage, 2.010) queda ben clar. Des del R&B, des del country, des del boogie woogie o des del r'a'b elles participen en el primer rock.






Entre els molts noms queden incloses les elogiades Wanda Jackson -encara en actiu- i Etta James, Lee Sandy i Baker Lavern. Aquest lot de 75 pistes en 3 cds molt ben presentats hi ha de tot l'espectre: aquelles fan servir el r'n'r com a trampolí per les seves carreres, d'altres composen el seu propi material (Jackie De Shannon); unes venen de la gran urb com Annisteen Allen, altres del sud rural com les Miller Sisters, etc...

I s'han queixat els fans dels Stray Cats: quines van ser les influències dels seus ídols? Com es que no varem fer referència a aquest trio revivalista? En el vinil LP recopilatori Please Give Me Something, The roots of The Stray Cats, que els maresmencs d'El Toro Records van editar a finals de 2.009, es fa un repàs de 16 temes que han estat al repertori d'en Setzer & Cía. i del bon gust que gasten: de Lonesome Lee a Ricky Nelson, de The Nomads a Winonie Harris, amb el sublim "(Everytime I heard) That Mellow Saxophone" de Roy Montrell entre tots ells. Una veritable lliçó.

Rock del Sud

Quina es la traducció escaient per a Southern Rock? En espanyol en diuen "rock sureño", i en frances, "rock sudiste". I en indigena? Rock del Sud? En tot cas es la múscia que es van inventar els rednecks dels estats del sud dels EE.UU a finals dels 60, i primers 70. Van beure, per un cantó, del heavy blues rock de finals dels 60, així com, per l'altra, del country i les músiques d'arrel, creant una peculiar fusó. I van triomfar: al llarg dels 70s les bandes de rock del sud van regnar en el hard rock americà.

La primera gran banda es The Allman Brothers Band, que van apropar les tendències d'improvisació i la sonoritat dels Cream i els Grateful Dead al rock i al blues. Els van seguir poc després Lynyrd Skynyrd, mes pesats i mes forts, establint el model pels continuadors de l'estil. Skynyrd tenien 3 guitarristes, de manera que, naturalment, es lliuraven a llargues jams. Les bandes sucessores no tenien sovint un compositor de la talla de Ronnie Van Zant, però van ser capaços de reproduir els hard boogies del grup i les seves extenses jams.

Els Dixie Dregs, com a mostra, van desenvolupar la improvisació. Tot i aixó, el so dominanat va ser la fusió de diversos gèneres sota profundes arrels marcada per Lynyrd. L'estil es va quasi extingir en els anys 80s, després que Molly Hatchet, Marshall Tucker Band i 38 Special experimentessin enormes exits AOR, però l'esperit de la música va viure en els anys 90s en bandes com els Black Crowes i Widespread Panic, i ara persisteix en artistes com Drive by Truckers o Gov't Mule.

Per entrar-hi no hi ha res com Southern Rock Gold (Hip-O, 2.005) que, amb 36 peces presenta un veritable "qui és qui" de l'estil: Lynyrd Skynyrd i els Allman Brothers amb els seus clàssics "Sweet Home Alabama", "Freebird", "Ramblin 'Man" i "Whipping Post" i, a mes, cada gran banda (com Marshall Tucker Band, Outlaws, Charlie Daniels Band i Molly Hatchet) que defineix el moviment. No obstant això, també inclou alguns de segona generació com The Geòrgia Satellites, The Kentucky Headhunters i Steve Earle, dels anys vuitanta. I encara hi queda lloc per a Cowboy o Arc Angels, molt menys coneguts. Ja ho veieu: 2cd exprimits al limit.

Hotels, Motels and Road Shows es una recopilació (en 2LP, 13 temes) que va publicar Capricorn l'any 1.978. Aquesta companyia, amb seu a Macon, Georgia, va ser la capdavantera del rock del sud amb Allman Brothers al front, però també incloent The Marshall Tucker Band, Elvin Bishop (present aquí amb "Travelin' Shoes"), Wet Willie... El doble vinil es tracta d'un recull de temes en directe gravats entre l'any 1.973 i el 1.978 per artistes de la companyia. A mes dels ara esmentats, hi podeu tastar, per citarne alguns, a Grinderswitch, Dixie Dregs, Sea Level o Stillwater.

B.S.O: Deluxe Edition

La editora Hip-O Records, pertanyent a Universal, va reeditar l'any 2.004 3 bso totèmiques en format Deluxe, ço es, en digipack, disseny acurat, incloent un llibret amb fotos inèdites i nous assaigs d'experts i afegint un 2on disc. Rock, Soul i Reggae : la nostra bso.

Easy Rider. La peli va de Harleys, carretera i llibertat. El 1er disc es l'original, que contrasta artistes prou coneguts (The Byrds, Jimi Hendrix) amb els temes relativament poc escoltats dels psicodèlics menys coneguts (Holy Modal Rounders i "If You Want to Be a Bird," Fraternity of Man i "Your say Bogart Me", o Electric Prunes i "Kyrie Eleison") amb l'èxit de Steppenwolf "Born to Be Wild". També es beneficia de dues bones actuacions de Roger McGuinn, un cover de Bob Dylan de "It's Alright Ma (I'm Only Bleeding)" i "Ballad of Easy Rider".



El 2on disc,"Something in the air, 1.967 to 1.969", pretén reflectir el que sonava a la ràdio aquells anys: és un assortiment més convencional de rock clàssic de l'era psicodèlica, incloent la seva part de grans èxits: els Electric Prunes amb "I Had Too Much to Dream (Last Night)", Jefferson Airplane amb "White Rabbit", els Who i "I can see for miles", The Rascals amb "Groovin'", Procol Harum i " A Whiter Shade of Pale ", el "The Time Has Come Today " dels Chambers Brothers, Youngbloods i "Get Together", i Tunderclap Newman amb el brillant "Something in the air". També té versió de The Band de "The weight", que si bé utilitzat en la pel.lícula no podia ser inclosa a la banda sonora original de LP per raons contractuals (un cover de la cançó de Smith va ser utilitzat en el seu lloc). I encara hi ha lloc per a Flying Burrito Brothers, Richie Havens i Sir Douglas Quintet.

The Big Chill. Comèdia romàntica. A la portada ja ho diu "Music from and inspired by": mitjançant la combinació de les deu cançons de la banda sonora original amb tots menys una del 2on volum (The Big Chill: More Songs), tres cançons instrumentals de la pel.lícula, i -ja en el 2on disc, Bigger Chill, Music of a generation- 15 de soul i rock clàssic dels anys 60 logren una gran col.lecció d'oldies: 38.



Motown s'endú el tros més gran del pastís amb 14 de les pistes procedents dels arxius de la companyia. Però en realitat no dominen: hi ha un munt d'altres coses, incloent grans èxits de The Rascals, Aretha Franklin, Percy Sledge, Creedence Clearwater Revival, els Beach Boys, Spencer Davis Group, Lesley Gore, The Mamas & the papas, Wayne Fontana & Mindbenders, James Brown, i The Zombies.

The Harder They Come, en la seva versió original era alhora un àlbum de reggae i una banda sonora que van esdevenir clàssics. El 1er disc es la primigènia bso: a banda de Jimmy Cliff -prota de la peli, una mena de Robin Hood del Kingston modern-, que domina, hi trobem Scotty i The Slickers. El material addicional en el segon disc (titulat "Reggae Hit the town: crucial reggae 1.968-1.972"),en part es d'artistes que han contribuït també a la banda sonora, Jimmy Cliff, Maytals, Desmond Dekker i The Melodians. Després, però, hi ha un munt de cançons d'artistes que no participen en la banda sonora en absolut, com The Unique, Dave & Ansel Collins, Johnny Nash i Eric Donaldson. Destaquen, per exemple, Desmond Dekker ("Israelites"), Johnny Nash ("I can see cleary now"), l'instrumental "Double Barrel" i Jimmy Cliff amb "Wonderful World, Beautiful People". S'inclouen assaigs pel director Perry Henzel, el cap de Island Records Chris Blackwell i Paul Simonon dels The Clash.

Negre (i blanc)

Es molt mes comú parlar de la influencia de la musica negra sobre el rock que l'inrevés. S'ignora amb frecuència, que els musics de raça negra escoltaven rock. Així doncs, la realitat es tota una altra: les influències es creuen, tornen, s'entrecreuen,...

A Blues and Soul Power: Funky R&B & Rockin' Soul Crossovers 1964-1972 (Warner UK, 2.004) els autors de la compilació demostren que els progressos artístics de Bob Dylan, Beatles o Rolling de mitjans dels 60s no varen passar despercebuts per la comunitat blues ( Buddy Guy, Ottis Rush, John Hammond) i soul (Ted Taylor, Roy Sharpe, Don Covay).







I per corroborar-ho res millor que les adaptacions que Salomon Burke fa del "Maggie's Farm" de Bob Dylan, l'Aretha Franklin del "The weight" de The Band, Wilson Picket del "Born to be wild" de Steppenwolf o King Kurtis & the Knightpins fa del "Whola Lotta Love" de Led Zeppelin. I quines adaptacions!!

La gent de la revista britànica Mojo acompanya el numero d'aquest mes de maig un cd titulat Heavy Soul, amb la mateixa estètica que el disc que va treure Paul Weller l'any 97. Guitarres esmolades endureixen el funk. "Com a hippis negres la radio i la industria discografica no sabien que fer amb nosaltres perquè érem basicament massa blancs pels negrates i massa negres pels blanquets". George Clinton (els seus Funkadelic hi son presents) dixit.





Poca cosa queda per afegir. A banda de Curtis Mayfield i Aaron Neville, la resta son rarament coneguts: Marion Black, Soul President, Sidney Pinchback... Un 10 per a Betty Davis i "If I'm Luck i Might get picket up", el primer tema. A corre cap al kiosk, encara el trobareu.

Fins ara hem parlat de blancs i negres. Tanmateix la comunitat hispana també tenia coses a dir. A From Burbank to the Bay Area: Barrio Breaks, East Bay Grease, Folk Funk & More from the Vaults of Atlantic, Reprise & Warner Bros. Records 1967-1975 (Warner UK, 2.005) el poti poti es fenomenal. En el viatge de L.A a Frisco hi sumem al soul, al funk i al rock influències no nomès llatines (Malo, on milita el germà petit de Carlos Santana, Jorge), si no tambè aires jazzies ( Show of Hands) i folkies (Maria Maldaur, Kenny Rankin) que donen com a resultat un tot sorprenentment cohesionat, encara que divers: autentic american melting-pot.





Organs (Hammer, Bamboo, Seatrain), percussions i vents (Tower of Power, Coldblood) arreu. El meu tema preferit: la versió del "Hold On I'm a Comin'" de Sam & Dave que fa Fred Ramirez, 100% Latin Soul.